7 Portes, és un local emblemàtic a BCN, que mereix una visita de tant en tant, de la mateixa manera que visitem un museu o volem veure en directe alguns dels trets, que defineixen la història d’una ciutat.
En una de les trobades 3(o+)aTaula, el Jordi va plantejar la possibilitat d’anar a veure «com estava» el 7 Portes. Va votar en contra l’Esther i jo vaig dir que em semblava interessant veure l’ambient. I em venia al cap, que fa uns mesos vaig observar una campanya, com si s’haguessin actualitzat.
Per tant, i no pas per majoria absoluta, vam reservar allà i ja en previsió de possible fallida, el Jordi va dir que en tot cas, si no anava prou bé, almenys «nos echariamos unas risas». No utilitzem mai el castellà entre nosaltres, però aquesta frase és força explícita, pel que fa als nostres ànims.
Ja avanço que el dinar no va ser gran cosa. Tot correcte, però d’un nivell que no té res a veure amb els plats que serveixen als llocs que publico habitualment.
Però això no treu, que sigui un lloc força atractiu d’anar i més si fa anys que no hi heu estat. En el meu cas crec que feia com vint anys que no hi anava. I si teniu visites foranies, crec que, triomfareu portant-los allà, a no ser que siguin gent aficionada a llistes estil The World’s 50 Best, que llavors no us ho recomano pas ?.
Que ofereix la carta del 7 Portes
És d’aquelles cartes amb un munt d’opcions, en la que podríem trobar solucions per a tothom, perquè a més no són complicades. Us deixo aquí un parell d’imatges.
Que vam acabar demanant
S’ha de dir, que aquestes cartes tan clàssiques i amb un munt d’opcions, ens desconcerten una mica. Però la idea era demanar coses per a compartir. I vam optar pel tòpic calamars a la romana i per alguna altra cosa que portés el nom del restaurant, que van ser els canelons 7 portes.
Com plats principals, el Jordi li feia gràcia una de les paelles d’allà, atès que havien tingut fama i jo em vaig solidaritzar per temor al típic «mínim dues persones» que tant excita a en Sorrós ?. I va arribar l’arròs tradicional amb llagosta, del que ens va fer vergonya demanar fer foto i per aquest motiu només tinc la del plat ja servit.
L’Esther va demanar com a plat principal, un gaspatxo, amb gran sorpresa de qui prenia nota, i ja amb la idea de picar de la nostra paella.
Cap dels plats destacava en res. Calamars a la romana de batalla, canelons prescindibles i l’arròs passat de cocció i amb una cua de llagosta-baby ben resseca. Va sobrar arròs, a la paella, també al meu plat i l’Esther va tastar una cullerada i també va quedar al seu plat.
Vins i postres
No vam parar gaire atenció a la carta de vins, però semblava oferir prou varietat. Vam demanar un vi habitual en nosaltres: el DO Montsant Furvus.
I vam prescindir de postres, però observant que eren un festival en algunes taules. Pijames a tort i a dret ?. Us deixo la mostra del que ofereixen.
Conclusions i reflexions a 7 Portes
Tot i els paràgrafs anteriors, no em carrego el lloc, ni el critico. El continuo recomanant com a lloc per a portar visitants de Barcelona o per alguna celebració familiar d’aquelles que la majoria de convidats, no van gaire a restaurants. I no ho dic pas per motius econòmics, sinó per manca d’hàbit de sortir a «menjar fora», tal com es deia abans ?.
Però sobretot per a visitants de BCN, dels que vam observar-ne abundància. Una mica com si jo vaig a Viena, em porten en un local de somni i em demano un Wiener Schnitzel. Segurament serà un Wiener Schnitzel mitjania, però com no és plat habitual en mi, no el podré jutjar i segur que surto content i pensant que he fet una gran tria.
El local de 7 Portes, fa festa i per a molta gent fa més patxoca que si els convidessis a un «bistronòmic» com es diu ara, on el local sol ser justet, la carta curta i «rara», freqüentment no tenen estovalles i et pots trobar que et diguin «hola chicos». Però en canvi en aquests llocs «moderns», tot el que arriba a la taula, sol ser de primer nivell.
Si la gent de 7 Portes arriben a llegir aquest post, espero que no s’ofenguin, perquè en general, quan escric en positiu, el silenci sol ser ensordidor, per part dels restauradors. Però quan comences a descriure «pegues», ja els tens ofesos. I en més d’un cop em «renyen» per privat ?.
El nom Ava Gardner al tiquet, és perquè les cadires de paret, tenen un ròtul d’algun famós i l’Esther ocupava aquesta posició. A mi em va tocar l’etiqueta Woody Allen.
RESUM del lloc
- Local emblemàtic i molt gran, que fa festa
- Plats que no destaquen en res
- Recomanable per portar-hi visitants de fora BCN
Si voleu veure quins altres restaurants tinc publicats de la zona, feu clic a,
Voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Doncs jo amb mostrar-lo per fora als meus amics guiris ja n’hi ha prou. ??
D’aquells restaurants que queden estancats en el temps. Es pot fer una cuina tradicional de qualitat, però això que mostres és viure de glòries passades.
Salut!
Però de dins, es veu amb molta vida..!! ?
I també et dic que segurament, no vam fer la millor elecció de plats.
I veiessis com s’ho passaven amb les postres, gent que venien de lluny i em superaven d’edat ?
Salut!!
Totalment d’acord amb la teva crònica. No canviaria ni una “coma”.
Abraçada!.
Gràcies Carles. Però ja saps que tenim punts de vista molt semblants ?
Abraçada!!
Em queda doncs clar que A propòsit de no res i una ampolla de Furvus és la millor opció.
Una mica així ?
Salutacions,
A mí m’han acabat les ganes. A més de que el menjar és justet pots trobar-te amb una falta de maneres que tira enrere. Ja ens hi han vist prou. Fa setanta anys que hi he estat clienta, de nena, de joveneta, d’adulta…mai he vist tant poca educació com els ùltims dos anys. Mai més.
Bona tarda Pilar,
Ja veus que els que hi vam anar, no en vam sortir pas amb ganes de tornar.
Tampoc tan greu que tu ho descrius, però és un restaurant que no ens aporta res del punt de vista gastronòmic i en canvi pots ser un pol d’atracció per a visitants llunyans de BCN.
Gràcies per passar per aquí.. Salutacions,
Ja fà temps que es aixó l’ unic alicient eren els sopars musicats amb actuacions de cantants emergents del Liceu, el menjar es anar a buscar un aprovat i si vas a mínims es fàcil algun dia suspendre……
Bon dia,
Gràcies per passar per aquí i referendar el que em va semblar. A voltes, quan anem a un lloc del que sortim decebuts, tinc por de no ser objectiu i haver enganxat un mal dia.
No ens passa gaire sovint, perquè abans d’anar a un lloc, ens ho pensem molt i ens agrada anar sobre segur. Però pel que veig als comentaris, aquí, per les xarxes i fins i tot en privat, la gastronomia allà, està de capa caiguda.
Salutacions,
Hola Ricard,
Remenant pel web he trobat la teva crítica del 7 portes i, atès que hi tinc bons records del passat, em ve de gust fer-hi alguns comentaris. Per bé que fa uns 15 anys que no hi he estat, he de dir que, entre els anys setanta del segle passat i principis d’aquest segle, hi vaig menjar un munt de vegades. Aleshores treballava com a enginyer en una multinacional alemanya i hi havia portat a menjar colegues de l’empresa de tot el mon i també clients, majoritàriament peninsulars. També hi havia anat moltes vegades amb amics o familiars pagant de la meva butxaca. De fet, sempre hi havia menjat força bé, generalment demanava un primer plat de la carta, seguit d’un arròs Parellada només de peix. Personalment, malgrat haver visitat un centenar de països i el fet que m’agrada tastar les cuines locals, sóc un amant de la cuina tradicional dels Països Catalans i de la d’altres contrades no gaire allunyades del mediterrani i poc aficionat a les cuines exòtiques, tan de moda a dia d’avui.
Un altre punt a favor del local, és el seu pòsit històric. L’edifici que l’acull fou construït el 1835 pel milionari arenyenc Josep Xifré i Casas, que no va ser mai negrer, malgrat les afirmacions d’alguns setciències de TV3. Va ser el primer habitatge de la península dotat amb aigua corrent i surt en el primer daguerrotip (precedent de la fotografia moderna) de 1839. També es pot citar que, el 7 portes va servir el 1848, el banquet de celebració de la inauguració del ferrocarril Barcelona-Mataró, el primer de la península.
Un parell d’anècdotes personals: Una vegada, un colega meu de l’empresa va convidar a dinar al 7 portes un amic seu brasiler, de butxaca folgada. Li va agradar tant, que va tornar més d’una vegada a Barcelona expressament per anar al restaurant. Una altra vegada, hi vam convidar un client nostre de Castelló de la Plana a dinar. Nosaltres vam demanar arròs Parellada només de peix i el convidat, orgullós de la seva paella, va demanar de manera escèptica el mateix plat. En començar a tastar l’arròs, el castellonenc va exclamar entusiasmat “collons, açò és paella”.
En fi, la conclusió és que em sap molt greu la deriva negativa d’aquest emblemàtic restaurant i que m’han passat les ganes que tenia de tornar-hi. Esperem que hi tornin els bons temps passats pel bé de tothom i de la ciutat!
Bona nit Josep Maria,
També tenia bons records d’aquest lloc, de finals del segle passat. Bons dinars amb família i també algun de feina en aquesta època quan treballava a BCN.
I ja no hi havia tornat fins aquesta trobada.
Anàvem els tres del grup i vam sortir una mica remullats. Potser no vam encertar amb la tria de plats, però l’arròs era una mica deficient i els altres plats, ni fu, ni fa. La lògica seria donar-lis alguna altra oportunitat, però tampoc em sobren els diners per anar fent proves.
De totes maneres, i tal com dic a la crònica, la seva funció de local emblemàtic a BCN, la segueix fent. I el públic forà que era predominant, se’ls veia prou satisfets.
Salutacions i content de veure’t per aquí. Qui ens havia de dir fa quasi 60 anys, quan tornàvem de l’Institut al centre amb l’Enric i el Francesc, que anys després ens «veuríem» per una cosa anomenada «web» ??
Una abraçada!
Si noi, sembla que no pugui ser, però fa quasi 60 anys…
Et torno l’abraçada!