Aprofitant que el bloc passa per un múltiple de 100.000 i en concret arribo als 900.000, voldria aprofitar la fita per fer algun propòsit d’esmena i millorar les relacions amb molts d’aquells amb els que he tingut simpàtiques discrepàncies…
Curiós com alguns s’enfaden amb mi, quan jo realment no estic enfadat amb ningú. Serà que no tinc la pell fina i fins i tot em fa gràcia trobar-me per la xarxa, escrits com aquest publicats la setmana passada.
I no em ric pas d’aquests escrits. Els trobo divertits i ni em molesten ni em saben greu. No sé si van per mi, tot i que si llegiu el meu recent post de Disfrutar, penso que hi veureu alguna relació. El vaig compartir a Twitter, els vaig felicitar i fins i tot ara els poso un link, que sinó després el reclamen : Humo y Espejos (he tret el link, perquè la web està xapada) porta per nom i està escrit per l’amic @oscarsoneira… un paio guapu i ben plantat!! … (a veure si aquest cop em donen les gràcies, que en ocasions s’obliden… I no és pas cap link ‘nofollow‘ eh?… Que aquest és dels bons …!).
La meva reacció és simplement “esportiva”, sense més complicacions ni emprenyament, ni retrets… …. Però això no treu que jo CONTINUARÉ insistint en les meves neures habituals… No ho puc evitar.. 🙂
Les cròniques siguin sempre edulcorades… amb una dolçor que arriba a empallegar.
O que quan no poden ser positives (i ara ja parlo d’algun cronista professionals), maregin la perdiu amb un llenguatge barroc, per despistar al lector… Aquell lector senzill, que després de llegir les filigranes diu:
(*) He posat Sorrós per posar un nom… però qualsevol semblança amb noms reals, és pura coincidència..
Els inversors (fixeu-vos que no dic restauradors) que han pagat la campanya publicitària, siguin tan dropos que s’acabin creient les pròpies fantasies que han fet escriure… I a la mínima discrepància, en lloc de despertar del miratge i prendre nota com oportunitat de millora, muntin en còlera.
Em recorden una mica aquells típics homenots que anaven de putes… i després anaven explicant “la pongo loca… la pongo a 100”. I quan em tocava escoltar alguna fantoxada d’aquestes, sempre que hi havia un mínim de confiança, els deia …”diga-li a mig dels uisss i aisss… que avui no penses pagar i veuràs com s’acaba el teiatru”.
Si l’empresa o grup de restauració que convoca els crítics en una inauguració o esdeveniment, és influent, aquells mitjans que no juguin al joc, poca publicitat o atencions, tindran en el futur.. Per tant… #no_solució
Els crítics amateurs que escriuen amb la finalitat principal de jalar gratis, si no segueixen les regles establertes, s’acaba el xollo. Per tant… #no_solució
La conclusió per tant, és que NO HI HA SOLUCIÓ i menys en època de crisis… Per tant a tots els que llegiu /llegim crítiques / blocs, us/ens toca un 2015, com el 2014…
Tot i això, prometo portar-me bé aquest 2015 i ser més respectuós (dins les meves limitades possibilitats).
Gràcies per fer-me arribar als 900.000 i pels comentaris que poseu, que són realment la gràcia del bloc…
Mentre per alguns, seguiré sent…
Ja ho diu la senyora: "yo lo que quiero es que se peleen" (https://www.youtube.com/watch?v=x8zcTLdCHpM)
Segueixo el teu blog perque es veu sinceritat i ironia-humor a l'hora de narrar i perque veig que en qüestió de gustos i de la experiència volguda a un restaurant busquem quelcom similar, així que segueix portante com et roti hahah. La entradeta-rabieta "zoukil" a lo gastroprofeta, és això. Qualsevol amb dos dits de front sap que els gustos son infinits i que al final, et guies i segueixes a qui porta la mateixa sintonia que tu. It's easy.
Així que felicitats i continua així.
T'agraeixo les paraules i saps que les visites són mútues i a més em copio les receptes que publiques… hehehe…
Tens raó… els gustos son infinits i al cap i a la fi, si els defensors dels "trampantojos", estan convençuts de que tenen la veritat.absoluta .. cony… que em deixin fer el ridícul a gust… O no?. No cal mal rollo… simplement han de dir "pobre home.. és gran i no té paladar"… i tots contents…
Vols dir que a aquests del Zouk no els tens comprats?. Amb lo provocador que ets sembla que t'alimentis a tu mateix. Dit això i que com ja imagines va de conya, felicitar-te pels 900.000. Vaja que el milió està a tocar no?
Abraçada!
Chapeau! Per la xifra i pel post.
Pel que fa al que comentes, crec que és la conseqüència lògica de ser més visible i de tenir més influència en aquest món, que d'altres que es dediquen professionalment a això, i, a més, sense haver-ho buscat expressament. Crec que es barregen molts sentiments contradictoris en vers la teva persona…
Lo dit. Enhorabona i abraçada!!!
hahaha…. No, jo no pago ni cobro…. 🙂
Però com ara deia fa poc per Face, fa pocs dies vaig pensar "no tinc idees pel post dels 900.000"… i lo de la setmana passada, va ser un regal…
Pels 10-cents-mil, falta una miqueta… Una 4 mesos penso… o menys… això dels clics, va per temporades…
Abraçada
Lo de "sense haver-ho buscat expressament.", és la realitat…
Però un dels punts que he fallat (i en part per culpa dels meus complicats horaris), és no haver fet més vida social en el món blogger o en el món pseudo-gastro… Els que em coneixeu en directe, sabeu de la diferència entre el Ricars_persona i el Ricard_personatge…
Però de no conèixer-me, crec que més d'un / una, es deu pensar que tinc cua i tot (i parlo de cua posterior… de les de dimoni)… 🙂
Jo que l'he vist en directe dono fe que té cua!!! tota vermella i acabada en punxa… què deu ser?? gran post i moltes felicitats pels 900.000! a pel milió, doncs! Graaaaan frase la de que entre uiis i uisss diga-li que no li pagues! jajaja… la faré servir molt!!! en altres àmbits, esclar… 😉
Es que la frase és veritat… I tinc algun amic 'putero' i fins i tot gran persona… I sempre els he dit el mateix… "Quan els ais i uis estiguin al punt àlgid", digues avui no pago…
Però mai ho proven pel que sé… 🙂
Moltes felicitats per la fita.
Quan vaig començar el meu bloc anava perduda buscant "crítiques objectives", de gent que no cobrés i que expliqués de veritat l'àpat sense condicionaments i el teu va ser dels pocs que vaig trobar així. La major part del que trobava eren de revistes i post pagats i això no sempre és fidel a la realitat del que trobes al restaurant de torn.
Sort de trobar el teu, i uns pocs més, que demostren que l'objectivitat existeix i que ens animen a la resta a seguir dient la sensació (real) que tens al sortir d'un restaurant.
Enhorabona i endavant!
Salut!
Ostres…. mo vas a poner colorao… 🙂
El problema és que costa de mantenir la integritat… Arriba un moment en que degut a que el bloc comença a ser conegut, comences a rebre propostes… I a les primeres, et sents temptat… Et dius… "si accepto, soparé gratis, em pilotejaran, em sentiré important… Per què no?..".
Jo reconec que vaig dubtar, però vaig reflexionar i gent propera em va aconsellar que passés del tema… i així vaig fer….
I ara ja no rebo invitacions… doncs la majoria venien d'agència i ara saben que no acceptaré i a la que tinguin poca gràcia, van a Facebook… Encara queda algun restaurant despistat que de manera individual contacta, però aquests no els tinc en el punt de mira… 🙂
Felicitats Ricard, per les visites i perquè no és fàcil fer una reflexió d'aquest tipus públicament. Estic d'acord amb tu, ja saps que molts cops diferim en opinions. El fet d'anar a aquests "saraos" i per això ser blanc de crítiques i ser "etiquetats" de cutres no està bé. Perquè no tothom ho fa amb la mateixa intenció i molts cops aquesta gent tan crítica ho fa per tenir més visibilitat quan molts cops han anat ha esdeveniments d'aquests tipus. (i no parlo de ningú en concret eh???) Jo penso que no és dolent anar a una inauguració, o a la presentació d'un producte o inclús a un restaurant per tal de donar la teva visió i informar. El que és dolent és que aquesta informació després sigui sempre una meravella, independentment del que s'hagi viscut realment valgui la pena o no. És a dir, que no es tingui un criteri. Però bé, que aquí el que fa les entrades ets tu no jo ;-)!!. Felicitats un cop més i segueix tan íntegre! Salut
Jo no vaig malament anar a inauguracions i presentacions… Potser si jo tingués millor horari de treball a alguna aniria.. I no et dic que no vagi en el futur… (seleccionant una mica clar…)
I ja deixant a banda aquells que es venen per un plat de llenties, que això ja és baixesa, el problema rau en que quan vas a una presentació o convit, normalment no veus la realitat del restaurant.. I el que després puguis explicar, és una realitat paral·lela…
Sempre recordaré un "sarao" que va muntar allà dalt les Arenes… Van anar un munt de bloggers i 'so exciteds' van publicar a tort i a dret les magnifiques fotos… Passats 15 dies, un que conec i té un senzill bloc, va anar allà inspirat pels altres blocs… I va sortir estorat de que les fotos, qualitat i presentació, no tenien res a veure… I ho va mostrar al seu bloc….
Perquè … si tu tinguessis un restaurant i em convides a mi i saps que publicaré.. Que em serviries?. Un filet gruixut i formós del mig… o si tenies una punta ja tallada, em posaries la punta?. Oi que em buscaries el millor de cara a que sortí content i amb bones fotos?…. Pos eso…. 🙂
Gràcies per passar!!
Això és veritat, sempre pot quedar el dubte de si en una situació diguem "anònima" hagués sigut igual…però també és cert que d'on no hi ha no raja…un tema per parlar molta estona i no aquí! També ens ha passat no fa molt a una inauguració que vaig anar…i vaig sortir espantada!.
Tal com ja vam comentar, un dia en parlem en directe… Com et vaig dir a mig febrer em quedo més lliure… Però posats en el tema et diré una cosa… Quan vaig a algun dels pocs restaurants que em coneixen, sempre surto amb la sospita de que m'han tractat massa bé… I si algú que m'acompanya, fa la pregunta típica de "sempre es menja tant bé aquí??"… ja activo les alarmes… 🙂
Mal pensat que és un… !!… :). Un dia ja ho parlem cara a cara…
I tant, queda pendent!
Moltes felcitats Ricard per les teves 900.000 visites.
Son 900.000 moment d'atenció, d'esbarjo, de riures i somriures i com no… d'aprenentatge, i de coneixement! Per tant moltes més felicitats.
Com bé expreses , a la vida el més important és actuar d'acord amb el que un creu. Tu ho fas.
Sovint cal coratge per dir el que un pensa. Tu ho fas. I ho fas amb llibertat. Això no té preu!!!!
Vivim en un mòn del "políticament correcte"… això respòn moltes vegades a la inseguretat personal. Es més fàcil relacionar erroniament el "respecte" amb "no no dir el que es pensa".
El veritable respecte comença amb un mateix. Dir el que un pensa i posar-li humor és també coratge i valentia.
Crec de veritat, que el món vol persones valentes, sinceres, coherents i honestes.
900.000 entrades a un blog, a canvi "només" a gaudir, compartir i passar-ho bé i no esperar res a canvi, té molt valor.
Per molts anys facis molts 900.000! i ho facis amb llibertat, honestat i humor com fas.
Moltes gràcies Núria,
Sempre que intervens aquí, et dic el mateix i és que em fa molta il·lusió. Potser en temes professionals en ocasions pot ser difícil actuar d'acord amb el que un creu, però aquí i en un tema lúdic, si que puc treure el ventre de pena i actuar sense condicionants…
La veritat és que estic content del recorregut del bloc…
Enhorabona!
Un bon dia! per celebra-ho:))
f.
Gràcies!
Salutacions,
jajajaja….. per si de cas!!!!
Que sàpigues que m'has fotut enlaire el pla 😉
Francescf
Eisss Francesc…. això no eh?.
En tot cas, si hi vas, m'agradarà conèixer la teva experiència.
Una abraçada!!
900k… deu ni do…
felicitats…
ets llegida obligada al cap de setmana
@rdiazh81
ara ja 910.000… 😉
Moltes gràcies!!