Bardeni, a càrrec de Dani Lechuga, és un d’aquells restaurants dels quals surts sempre amb el mateix comentari: «que bé hem menjat!». Carns de gran nivell i una manera de fer sense concessions al soroll gastronòmic.
Bardeni és un dels restaurants de Barcelona als quals tornaria molt més sovint si la llista de llocs pendents no fos tan llarga. Podria anar-hi cada setmana, sense cansar-me dels seus plats. I cada cop que hi anem, en sortir-ne, sempre el mateix comentari: «que bé hem menjat!».
Bardeni és un lloc singular a Barcelona, amb una oferta de carns de primeríssim nivell i amb un públic fidel i entregat. I funcionant al seu aire, aliè a qualsevol concessió a la tropa dels (presumptes) influencers i a tota la fauna instagramera.
Imagino que la majoria dels que llegiu aquesta pàgina ja coneixeu Bardeni. Però, per si algú encara no hi ha estat mai, advertir que no us espanteu amb tota la «normativa» que apareix a la seva pàgina de reserves.
Allà trobareu explicats amb tot detall temes com l’horari de cuina, la puntualitat o les condicions d’arribada. No deixen de ser obvietats, però descrites de manera seqüencial i sense gaire vaselina poden impressionar algun nouvingut.
A mi, en canvi, m’agraden aquests llocs on les regles del joc queden clares des del primer moment. I puc donar fe que, un cop sou allà, només podreu dir elogis sobre l’extrema amabilitat de tot l’equip del restaurant.
Que ofereixen a la carta de Bardeni
Si volgués ser negatiu, diria que, a grans trets, la carta ofereix sempre el mateix, tot i que de tant en tant hi apareix alguna aportació segons temporada.
Però és que els que som fans de Bardeni hi anem precisament a buscar aquells plats. Si arribo allà i no trobo els que ja vaig salivant abans d’entrar, m’agafa una desinflada considerable. Aquí teniu la carta i els plats del dia.
El problema real que tens a Bardeni és un altre: ho voldries demanar tot. I tampoc és qüestió d’anar-hi quatre i compartir-ho tot, perquè d’alguns plats en menjaries tranquil·lament dues racions tu sol. Sé que pot semblar que estic #so_excited, però és exactament així com surto d’allà. I us asseguro que no soc l’únic.
Com a curiositat: quan escric un nou post d’un restaurant que ja tinc publicat, acostumo a revisar l’anterior abans d’esborrar-lo. I la sorpresa és que, en aquest cas, hem repetit aproximadament el 80 % dels plats.
Que vam demanar en aquesta ocasió
Per començar, va arribar com a aperitiu un tast de picanha curada, una entrada molt encertada amb un producte que sempre resulta atractiu.
Els plats van anar arribant a criteri de la cuina, i el primer van ser unes sardines marinades. No era exactament el plat que jo tenia al cap, però anava amb el meu fill i volia evitar qualsevol comentari del tipus «massa carn i poc vegetal».
Tot seguit va arribar el tàrtar d’Angus, que mereix tots els elogis del món. És un tàrtar realment desitjat —i ho dic perquè, en molts restaurants, quan demano tàrtar sol ser més aviat el meu «plat comodí» quan la resta de la carta no m’atrau gaire.
Un altre clàssic que he repetit moltes vegades són els Taco-Mex amb carpaccio de filet de vedella i albergínia fumada. Una autèntica delícia.
I finalment el seu sensacional onglet, una peça de carn de la qual soc fan des de fa molts anys. Ja la demanava quan viatjava per França, molt abans que existís Bardeni, i quan preguntava aquí quin era l’equivalent ningú sabia gairebé de què parlava. Més endavant vaig descobrir que correspon a la nostra entrama.
Per la meva part encara hauria pogut continuar amb algun altre plat, però tampoc calia passar-se.
Vins i postres
La carta de vins és curta, però d’aquelles en què no tens cap problema per escollir. En aquesta ocasió, i continuant amb la meva tendència a reduir el consum de vi —sobretot quan menjo fora de casa— vam optar per un parell de copes de la gamma que ofereixen. Van ser unes copes de Trepat, una varietat que sempre resulta agradable.
Pel que fa a les postres, la carta conté opcions prou temptadores, però vam optar per anar sobre segur i repetir la seva excel·lent torrija, que ja havíem demanat en ocasions anteriors.
Conclusions / Reflexions a Bardeni
Bardeni és un d’aquells llocs amb club de fans. Clients normals i reals, que paguen i entenen que menjar-hi amb una relació qualitat-preu òptima comporta acceptar certes normes del lloc, que, al cap i a la fi, no deixen de ser simples obvietats.
Hi ha públic que sembla haver perdut una mica el nord i no acaba d’entendre que un restaurant és el modus vivendi de qui el porta. I fixeu-vos que no dic un negoci.
Posar aquestes condicions diu molt de l’honestedat i de la personalitat de qui ho porta: en Dani Lechuga. I també serveix per evitar aquella clientela amb ínfules gratuïtes a qui li costa tolerar que els posin normes.
Durant molts anys Bardeni era conegut, entre altres coses, perquè no feien reserves. Després del punt d’inflexió de la Covid van començar a acceptar-les a través de la web, amb una normativa que personalment trobo molt encertada. De fet, ni tan sols caldria si tothom actués amb el sentit comú mínim que s’espera d’un client.
I durant molts anys, cada cop que publicava Bardeni, acabava dient: «A França seria, sense cap dubte, un Bib Gourmand de la Michelin.». Doncs bé, ja no cal repetir-ho: ara ja ho és. I dels merescuts.
En resum, un lloc amb personalitat, amb normes clares i amb una cuina que enganxa. No és estrany que tingui club de fans.
Voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Deixeu un comentari