Cadis. Inundacions i una mica de gastronomia.

Cadis ha estat la destinació d’aquest principi de febrer. Hem tingut mala sort amb la climatologia, deguda a les borrasques, però ens hem anat defensant pel que fa a la gastronomia.

De les vuit províncies d’Andalusia, Cadis era la que menys coneixia, tot i que fa molts anys hi havia fet una escapada d’un dia des de Sevilla per anar a dinar a Sanlúcar de Barrameda, i en concret a Casa Bigotes, que, per cert, continua existint. També hi havia passat tangencialment en una altra escapada gastronòmica, a Sabor Andaluz, a partir d’una estada per la zona de Màlaga.

És possible que algú es pregunti com se’ns va acudir visitar aquesta zona a principis de febrer, en plena temporada de borrasques. L’explicació és ben simple: quan dins l’oferta de l’Imserso apareix un destí que ens fa gràcia, i trobem plaça, reservem. Sense donar-hi gaires voltes.

I aquí aprofito per fer una breu reflexió sobre l’Imserso, que sovint rep crítiques que considero immerescudes. En els darrers anys hem fet tres sortides amb aquest programa i el nivell de satisfacció ha estat més que acceptable, sempre que sàpigues escollir bé el destí i la categoria de l’hotel. Pot semblar una obvietat, però no trobaràs el mateix ambient si tries Doñana —com vam fer fa quatre anys— que si et deixes portar cap a Benidorm o la Manga del Mar Menor.

Els hotels, especialment si optes per un 4★, són correctes, i el menjar també ho és, sempre que tinguis clar que no estàs en els restaurants que publico habitualment. A més, en format self-service, amb una mica de criteri i sentit comú, es pot menjar bé i fins i tot seguir una dieta raonablement saludable. La nostra filosofia Imserso —i aquí hi juga un paper clau anar sempre amb vehicle propi— consisteix a fer els esmorzars i sopars a l’hotel i aprofitar els migdies per fer escapades radials per la zona.

Les nostres escapades gastronòmiques

Les prediccions meteorològiques ens van condicionar una mica. Les notícies d’inundacions, rius desbordats i avisos diversos sempre imposen un cert respecte, però evitant aquelles zones on s’anunciaven problemes concrets, vam poder fer força coses.

Els migdies els vam dedicar a una sèrie d’escapades radials: pobles blancs de la zona de Vejer i Barbate, la ciutat de Cadis, Jerez, Sanlúcar de Barrameda, etc. La Sierra de Cádiz la vam deixar de banda, tant perquè ja la coneixíem d’una escapada anterior com perquè implicava travessar zones potencialment afectades pel temporal.

Coneixent els meus gustos, també vam descartar d’entrada els llocs guardonats amb * per la casa dels pneumàtics. A més, dos restaurants que tenia marcats com a possibles —El Campero i Casa Bigotes— estaven tancats per vacances, així que la decisió va ser fàcil.

En conseqüència, ens vam centrar en locals més informals, d’aquells dels quals havia llegit molt a les xarxes i que tenia curiositat per comprovar si l’entusiasme amb què molts els descriuen està realment justificat… o si és fruit d’una generosa ingestió de finos, olorosos i altres variants alcohòliques locals 🍷😉.

Casa Manteca i altres tabancos

A Cadis, ens va fer gràcia conèixer Casa Manteca, un d’aquells llocs dels quals tothom que passa per la zona en parla amb entusiasme. Personalment, i tot i que acostumo a defugir les aglomeracions i el soroll, en vaig sortir prou satisfet. Però la Marta —que en matèria de restaurants encara és més cerebral que jo—, just sortir, em va deixar anar un comentari tant sintètic com encertat: «Està bé… una mica com el Bar La Plata del Born, però amb més varietat». I, francament, tenia tota la raó.

Dit això, res a retreure. El preu global era d’aquells que et fan pensar que s’han deixat alguna cosa per comptar. Les racions que van arribar, prou bones; la decoració semblava un plató de cinema; i no voldria oblidar un detall important: servei diligent i educat, cosa que sempre s’agraeix en llocs amb tanta rotació.

A Jerez, vam fer parada en dos tabancos amb força anomenada: Plateros i El Pasaje. El primer, prou correcte; el segon, clarament concebut com a espai d’espectacle flamenc, on el menjar passa a un segon pla. També fa gràcia deixar-se caure per alguna freiduría, però sense abusar-ne 😅. Són llocs curiosos de conèixer, formen part del paisatge local i tenen el seu interès, però un cop hi has estat —almenys en el meu cas— acabes pensant: «ja ho he vist».

Com és habitual en les nostres sortides, no detallo fil per randa tots els llocs on hem anat, llevat d’algun que realment ens han cridat l’atenció. A més, tampoc és que l’oferta fos especialment àmplia, tenint en compte l’època de l’any. I, com sempre, evito aquells restaurants on el principal mèrit sembla ser la creativitat per la creativitat. Vaig donar un cop d’ull a llocs dels quals tothom parla —Mare, Código de Barra, Mantúa…— però, francament, em van fer més mandra que il·lusió.

Per mencionar un restaurant de tall clàssic, que ens va deixar bon gust de boca, faig un breu resum de: El Faro de Cadiz.

El Faro de Cádiz, com ja he dit, va ser el lloc que ens va deixar millor record. A la seva web tenen l’oferta molt ben estructurada per seccions, cosa que ajuda a orientar-se. L’interior és de tall clàssic, amb un servei abundant, amable i molt professional. És un d’aquells restaurants on sembla que el temps s’hagi aturat i que venen especialment de gust quan ets per aquelles terres.

Porten prop de seixanta anys en marxa. I ja són tres generacions al capdavant d’un negoci familiar que ha evolucionat molt des d’aquella petita taverna que, l’any 1964, va començar el camí amb una cuina senzilla basada en el peix de la zona, fins evolucionar a un  restaurant clàssic amb una carta àmplia i ben segmentada. I resulta gairebé obligat donar una ullada a la secció dels «plats imprescindibles del Faro de Cádiz».

D’aquesta secció vam demanar les «papas aliñás del Faro amb melva», de les quals, molt encertadament, ells mateixos van decidir servir-nos mitja ració per no atipar-nos massa; el «paté de cabracho»; l’amanida amb llagostins de Sanlúcar, que aquell dia no va ser possible —imaginem que pel mal temps—, i un «parell de tortillitas de camarones». Amb aquests plats per compartir vam iniciar l’àpat.

Com a plats principals que també vam decidir compartir, vam demanar una aurada fregida a l’estil de Cadis i també uns daus de peix de roca, guisats a la roteña.

L’aurada era per aixecar-se i aplaudir pel punt del fregit i els daus, realment bons. Ara bé, no m’imaginava el plat tan contundent i he de reconèixer que no soc un gran fan d’aquest tipus de guisats. Amb el peix, rarament m’agrada allunyar-me de les coccions més nítides: planxa, brasa i, de manera més esporàdica, fregits.

Postres i Vins al Faro de Cadis

Aquestes van ser les nostres eleccions:

Conclusions i reflexions de la nostra estada per Cadis

Un cop més, tornem amb la inevitable pregunta: com pot ser que estiguem tan malament pel que fa al servei a casa nostra, especialment a les zones turístiques —Barcelona inclosa. 

A tots els llocs on vam anar, el tracte va ser exquisit i proper. I no parlo només de restaurants de cert nivell, sinó també de llocs senzills com els tabancos, on, tot i anar atrafegats, t’aconsellen amb criteri i fins i tot t’ofereixen adaptar una ració a mitja ració si veuen que estàs demanant massa. Detalls petits, però reveladors. Al restaurant El Faro de Cádiz, exactament la mateixa tònica: servei pròxim, amable i professional, sense afectacions ni excessos.

El temps, com ja he comentat, no ens va acompanyar gaire i els pobles de platja estaven força apagats. Pel que fa a les ciutats, en la comparació Cadis–Jerez, em quedo clarament amb Jerez, en tots els sentits. De fet, si tornéssim per la zona, probablement faríem base allà i no ens mouríem gaire. Els preus els vam trobar moderats. I jo, que sempre jugo a endevinar el total del tiquet abans que arribi, he de dir que en tots els casos m’esperava pagar més. No hi va haver sorpreses desagradables ni excuses per estirar uns euros de més.

Un dels aspectes que també vam gaudir van ser les activitats relacionades amb els vins de la zona, amb alguna visita especialment interessant. En positiu, cal destacar que fins i tot en locals senzills és fàcil trobar una bona oferta a copes de finos i olorosos. En negatiu, sorprèn veure com a moltes terrasses i bars, a l’hora del vermut, la cervesa és clarament majoritària. Sap greu en un país ric en aquest tipus de vins 🤷🏽.

Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?

Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.