Cal Malcarat, és un restaurant virtual, que va néixer de manera espontània com un joc compartit entre amics. Però també és una història fruit d’un munt d’inquietuds i una certa passió per la gastronomia.
Aviat farà vuit anys que vaig decidir abandonar Sabadell per traslladar-me a La Llosa, una urbanització de Cambrils, amb la idea de gaudir del mar i d’una certa tranquil·litat. Un cop allà, vam observar que moltes cases tenien nom propi i, en un intent de mimetitzar-nos amb l’entorn, ens vam empescar el de «Cal Malcarat».
Com molts ja sabeu, el nom no és casual. Neix de les meves conegudes maneres d’afrontar determinades situacions, especialment quan algú no proper intenta relacionar-se —o millor dit, utilitzar-me— de manera barroera, sense adonar-se que en aquests casos no soc gaire partidari de fer servir vaselina.
Els que em coneixeu en persona sabeu que, en el cara a cara, soc més aviat prudent i amable. Però si només em coneixeu del món virtual, és possible que tingueu una imatge força coherent amb el malnom.
I encara pot ser més accentuada si m’heu descobert a través d’algun dels meus enfrontaments dialèctics amb certs «ídols amb peus de fang» que sovintegen per Twitter. Sempre m’han dit allò de: «en general tens raó, però les formes te la fan perdre». No ho discutiré.
Un cop justificat el nom, ja podem entrar en matèria: què es cuina realment a Cal Malcarat.
Com és la cuina de Cal Malcarat
La cuina que es fa a Cal Malcarat té dos grans vessants. D’una banda, la que podríem qualificar sense massa embuts com de «pijades», a càrrec del xef executiu —títol que ell mateix s’ha atorgat, bàsicament per fer conya.
La seva proposta gira al voltant de tres grans aliats tecnològics: el kamado, el roner i les sondes tèrmiques. Si li retires aquests estris, no es pot dir que no sàpiga cuinar… però probablement lluiria en menys plats i amb menys èpica.
En canvi, i de manera molt més discreta, tenim la creativitat de l’anomenada xef resident de Cal Malcarat. Sense fer soroll, domina una cuina de tota la vida, a mig camí entre l’autodidactisme i la inspiració que extreu dels restaurants que anem visitant. Anar a llocs com Lera amb la Marta —així es diu la resident— és garantia que en traurà petroli.
Per explicar-ho de manera planera, la seva cuina s’acostaria a la que predica aquella cuinera que un amic va batejar com la «sàvia de la muntanya» —tot i que, pel que sembla, ara la muntanya ja li ha quedat petita— i amb qui, dit sigui de passada, també he tingut algun episodi de fricció.
Però en el cas de la nostra resident, tot això es fa sense caure en histrionismes ni teatralitzacions. Que també s’ha de dir tot.
Un exemple d’àpat a Cal Malcarat
Tenim infinitat d’exemples, però relataré el que vam fer aquest passat mes de març amb uns molt bons amics. Com sempre, uns dies abans els envio la proposta per evitar qualsevol mena d’intolerància —cosa que, val a dir, tampoc és gaire habitual entre la «clientela» de Cal Malcarat—.
Fins i tot mantenim un històric en Excel per no repetir plats, dins del possible, quan els clients tornen. Detalls que marquen la diferència.
Després d’un vermut informal, per anar fent temps mentre arriben els últims, l’àpat arrenca amb un vermut ja més formal: ostres del Delta i corball fumat al kamado.
Els dos plats van quedar buits en qüestió de minuts, sense necessitat de fer gaire pedagogia. Tot seguit van arribar a taula tres safates generoses: una amb truita en suc, una altra amb caragols rostits i una tercera amb capipota amb tripa.
La truita en suc, per cert, és una especialitat pròpia del Priorat i la Terra Alta, d’aquelles que, quan són bones, costen d’oblidar.
Els dos primers plats anaven a càrrec de la Marta, mentre que el capipota amb tripa el va aportar el Jordi, un dels participants de la festa. Els vam anar degustant en el mateix ordre que els he descrit, sense presses, com correspon a un servei ben estructurat.
Tots tres plats eren contundents, de manera que vam haver de controlar una mica les quantitats per poder arribar amb garanties al plat estrella.
I aquest va ser uns colomins de l’Higinio, guisats per la Marta seguint —o intentant seguir— les directrius del llibre de receptes de Lera. I ja us avanço que el resultat va ser un èxit rotund.
Postres i vins a Cal Malcarat
Pel que fa als vins, aquest cop la tria va anar a càrrec de l’Alícia, que, amb els seus estudis d’experta sommelier, ens va proposar començar amb el cava Vives Ambròs, un gran reserva elaborat a partir de xarel·lo vermell. Realment sorprenent.
Per als colomins, vam obrir un Priorat, Les Crestes, que va funcionar molt bé. I com a vi més “calaix de sastre” —i sense que serveixi de precedent 😅—, va aparèixer a taula un vi que no era de proximitat: un blanc Tondonia del 2012, amb una evolució prou interessant.
El sisè vi —o el tercer de la segona foto— el vam reservar per a les postres: un Empordà, La Garnatxa d’en Pitu, realment espectacular i perfecte per tancar l’àpat.
Pel que fa a les postres, no són precisament l’especialitat de la casa. Ens movem entre tatins, algun tiramisú i poca cosa més. Com a molt, alguna escuma amb sifó, que no deixa de ser una altra de les “pijades” del xef executiu.
Vaja, que la meva aportació en aquest dinar va ser més aviat discreta: obrir les ostres, fer el corball fumat i rematar amb la tatin 😒.
Per sort, la resta de “clientela”, previsora i amb experiència en visites anteriors, ja venia amb reforços. I entre el que van portar uns i altres, la taula de postres va acabar fent molt més goig del que prometia la casa.
Conclusions i reflexions
Per Cal Malcarat han passat —i esperem que continuïn passant— un munt d’amics. Al final, més que un “restaurant fctici”, és una excusa per seure al voltant d’una taula i allargar àpats sense mirar el rellotge.
La conya del nom, però, ha generat situacions curioses. No són pocs els que, després de veure plats a Instagram, han intentat trobar el restaurant com si fos real. I fins i tot algun s’ha molestat quan li dius que no existeix… com si l’haguessis enganyat i li haguessis fet perdre el temps. Té el seu punt.
També hi ha un altre fenomen interessant: el de gent que pràcticament no coneixes i que, amb més voluntat que subtilesa, intenta “autoconvidar-se”. Entenc perfectament la broma del “quan puc reservar?”, però quan arriba la quarta o cinquena vegada sense feedback per part nostra… potser cal captar el missatge.
Perquè sí, quan ens ve de gust, ja sabem com dir-ho en privat. Però si no hi ha resposta, insistir pot acabar portant a descobrir en directe l’origen del nom “Malcarat” 😏.
I per evitar confusions, al títol ja ho deixo clar: “Cal Malcarat, l’autèntic”. No és casual. Fa uns mesos, un cuiner de Cambrils —amb restaurant anomenat “Macarrilla”— va obrir un annex amb el mateix nom: Bar Malcarat. Alguns del meu entorn s’hi van indignar… a mi, sincerament, em va fer més gràcia que altra cosa. Tot i que espero que no m’acabi espatllant la marca…
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Molt entretinguda i simpàtica crònica, Ricard; m’ho he passat bé llegint-la, un bon àpat, i, si com dius, és amb una bona companyia, doncs dia rodó. El menu fa molt goig, i dels vins només conec el tondonia i les crestes, sempre un bon tret.
aplaudiment!
Martí
Gràcies! La companyia va ser genial… amics amb els quals vam fer la darrera escapada a Lera i amb els que ens portem molt bé.
El menú va sortir rodó i a destacar els colomins francesos que compro a l’Higinio i que la Marta guisa a l’estil Lera i li surten de 10. I la tria de vins que va fer l’Alícia que fa un any que fa estudis presencials de sommelier… I això comporta que aporti descobriments com el cava aquest fet de xarel·lo vermell que em va encantar. I també el de postres que no coneixia.
Són grans moments que queden pel record.
Salutacions!
Fantàstica i divertida crónica. En aquets àpats la companyia és tant o més important que el menjar. Per molts anys ho podeu gaudir.
Gràcies!
Just com ho dius, la companyia és el que més valor aporta.
Salutacions!
Un trobada així amb amics és un dels plaers de la vida. Que durin per molts anys!!
Salut
Tota la raó i en fem moltes més de les que publico, ja que llevat d’excepcions, limito l’ús de les XXSS a cròniques de restaurants.
Però de tant en tant i sense massa insistència, m’agrada pregonar el meu restaurant preferit 😏. Ja saps que en general, publico un cop l’any…
Salut!