Can Bo és el restaurant del Gran Hotel Central, a la Via Laietana. Potser no serà el restaurant que us farà travessar Barcelona, però sí una molt bona opció si busqueu una sala tranquil·la, confortable i amb una cuina més que correcta en una zona on això no sempre és fàcil de trobar.
Durant les calors d’estiu, quan quedo per dinar a Barcelona, prioritzo alguns factors que van una mica més enllà de la gastronomia, tot i que sense allunyar-me’n gaire. La ubicació compta —i depèn molt d’amb qui he quedat—, però també l’espai.
Vull assegurar-me que trobaré una sala àmplia, ben refrigerada, amb taules prou separades i, si pot ser, amb poc risc de soroll. I per això, a l’estiu, sovint acabo mirant restaurants d’hotel. Potser no sempre són els llocs més excitants gastronòmicament, però acostumen a oferir un confort que en ple juliol o agost val molts punts. D’aquí venen visites com la de Finorri, una altra a A Restaurant —encara pendent de publicar— i aquesta que publico avui de Can Bo.
I el nom, d’entrada, enganya una mica. Sense haver mirat la web, “Can Bo” podria fer pensar en un bar de tota la vida, d’aquells que presumeixen d’esmorzars de forquilla o de recuperar una antiga bodega amb molta pàtina i poca ventilació.
Però no va per aquí. I la realitat és que Can Bo ocupa els baixos del Gran Hotel Central, un hotel de nivell, amb una sala agradable, còmoda i ben resolta. El servei ens va semblar eficient i voluntariós, i els plats que van arribar a taula van estar prou bé. Ja els aniré comentant amb més detall a les seccions següents.
A la seva web expliquen textualment: «El nom Can Bo està vinculat a la història de l’edifici que l’acull, l’antiga residència del conegut polític i mecenes Francesc Cambó. “Can Bo” ressona fonèticament amb “Cambó”, el seu cognom».
Que ofereix la gastronomia de Can Bo
Per entendre la proposta actual de Can Bo, val la pena fer una breu mirada enrere. Fins fa uns mesos, la cuina era dirigida per Oliver Peña, procedent de Tiquets. Posteriorment, va iniciar el seu projecte personal, Mineral, al carrer Mallorca, un restaurant que tinc pendent des de fa temps.
De fet, més d’una vegada he estat a punt d’anar-hi, però els horaris no m’ho han posat fàcil. I també he de confessar que em frena una mica el seu format, perquè l’espai gira al voltant de la barra. Ja sé que té molts adeptes, però no és el meu hàbitat natural. No és una qüestió de comoditat, sinó que quan vaig a dinar prefereixo poder conversar tranquil·lament amb qui m’acompanya, més que no pas seguir les evolucions dels cuiners a l’altra banda del taulell.
Tornant a Can Bo, diria que ara el xef és italià i que això també es reflecteix en una part de la seva oferta gastronòmica. Però ho deixo en el terreny de la impressió personal, perquè la meva interacció amb els restaurants rarament va més enllà del necessari per demanar, gaudir del dinar i pagar el compte.
Us mostro la carta que tenen publicada a la seva web, i també l’anomenat Menú del Xef. Amb una simple ullada ja es veu que la seva aposta gira al voltant d’una cuina pensada per compartir. Ells en diuen tapes, tot i que més d’una elaboració, tant per mida com per plantejament, s’acosta molt més al concepte de plat.
Que vam demanar
La carta ofereix prou varietat, però en aquest tipus de restaurants pensats per compartir sempre costa encertar la quantitat. És fàcil quedar curt… o acabar demanant molt més del necessari. En veure que oferien un Menú del Xef i que tots els plats ens venien de gust, vam decidir simplificar-nos la vida i optar per aquesta fórmula.
Els plats van anar arribant en el mateix ordre que mostra el menú que teniu unes línies més amunt. Primer, la Gilda Can Bo XXL, seguida de l’ensaladilla russa amb ventresca de tonyina.
La gilda ens va semblar excel·lent i l’ensaladilla, molt ben resolta.
A continuació van arribar el brioix de pop en adob, molt saborós, i els bolets maitake a l’allada, un plat contundent en sabor i amb personalitat.
El següent servei va ser la Mezza Manica a la carbonara ibèrica, que va ser el plat que menys ens va convèncer. Potser va ser culpa nostra, perquè després d’un nom tan solemne, de l’explicació sobre la pasta de Gragnano —amb aclariment inclòs que és una població propera a Nàpols—, ens esperàvem una elaboració una mica més singular. Al final, la sensació va ser la d’uns macarrons ben fets, però amb una presentació i un resultat força més senzills del que el relat previ feia imaginar.
I, per acabar, la ploma ibèrica Quercus a la brasa.
Molt bona. De fet, la ploma és probablement el tall del porc ibèric que personalment més valoro i quan la vaig veure al menú, ja va inclinar la balança a favor d’aquesta opció.
Vins i postres a Can Bo
Com acostuma a passar, la presentació del restaurant la vaig llegir després de la visita, quan preparava aquesta crònica. I allà mateix expliquen: «Perquè un bon àpat no està complet sense la beguda nacional per excel·lència, i el vi hi té un protagonisme especial…».
I no és cap exageració. La carta de vins és àmplia, supera el centenar de referències i posa un èmfasi especial en els vins catalans i italians. A més, ofereixen diverses opcions a copes, un detall que sempre valoro positivament.
També es mostraven molt predisposats a recomanar el maridatge del Menú del Xef o a orientar-te segons els teus gustos. I diria que els vam trencar una mica els esquemes quan jo vaig demanar una simple aigua amb gas i qui m’acompanyava ja sabia quin vi volia prendre a copes.
Pel que fa a les postres, també hi dediquen força atenció, tant a la carta com a la web. En el nostre cas, el Menú del Xef incloïa un tiramisú, que va ser el que va arribar a taula.
Conclusions i Reflexions a Can Bo
Can Bo és un restaurant que compleix. Però, com passa amb molts restaurants d’hotel, li costa transmetre una personalitat pròpia. Si us hi despertessin allà, sabríeu que sou en un bon hotel, però probablement no endevinaríeu en quina ciutat us trobeu.
També he de reconèixer que jo tendeixo a gaudir més dels restaurants de petit format, d’aquells en què el propietari encara és a la cuina o a la sala i el projecte té un punt més personal. Ja sabeu quins acostumo a posar d’exemple: Bardeni, Topik, Suculent, Hisop…
El servei ens va semblar molt amable i amb ganes de fer-ho bé. Només se’m fa una mica feixuc aquell diàleg creuat entre el meu català i les diferents variants de castellà dels equips de la sala, una situació cada cop més habitual a Barcelona. Però, com sempre dic, mentre ens entenguem, cap problema. I si algun dia no ens acabem d’entendre, tampoc passa res. Les espatlles les tinc prou amples per sortir per la mateixa porta per on he entrat.
I un detall que ens va fer somriure…
Tot i que vam esforçar-nos a què passes desapercebut, va ser la manera de presentar la majoria dels plats, com si es tractés d’un gran menú gastronòmic. Ja he comentat el detall de Gragnano, però és que fins i tot l’ensaladilla, també va arribar precedida d’una llarga explicació: com s’havia cuinat la tonyina, que les patates no havien passat mai per la nevera… I, al final, tot aquell relat desembocava en… una ensaladilla. Correcta, sí. Però una ensaladilla.
Com conclusió, els plats ens van agradar. Potser no n’hi va haver cap d’aquells que et fan pensar «he de tornar per això», però tots estaven ben executats i el conjunt resulta coherent.
En definitiva, és un restaurant còmode, amb una cuina solvent i un servei eficient. I això, en una zona tan concorreguda de Barcelona, ja és una virtut prou important.
I aquí el tiquet, ben curiós. Posen el preu del menú i llisten tots els plats a preu zero… Ahhh, i, per cert, l’aigua era sparkling, not still 😂.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
En facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Molt correcte però amb el handicap de ser un hotel, fet que sempre tira cap enrera a alguns.
Salut!
Sí, estic d’acord, però aquest estiu amb la calor i el fet que podia dinar amb el meu fill (normalment sopem) he intentat buscar llocs confortables, i per això hi ha la nissaga dels 3 hotels. Diumenge publico el tercer.
Mentre anàvem, vam passar per algun dels llocs que em feien gràcia, però de pensar que estaríem estrets i amb soroll, ja em vaig alegrar de l’elecció.
Salut!