Cantàbria va ser l’excusa per fer una escapada fugint de Cambrils a mig agost. No va ser cap viatge gastronòmic, però si que va servir per visitar una sèrie de restaurants de «classe mitjana», que descriuré breument com a resum de la sortida

Cantàbria i rodalies

Gastronomia per Somo -> Santander -> Bilbao -> Castro Urdiales -> Llanes

 

Cantabria

Hem estat uns dies per Cantàbria, per respirar una mica de les aglomeracions que pateix Cambrils en aquestes èpoques. No és pas que visquem en una zona amb massa densitat de gent, però sempre és allò que «més val prevenir que curar».

Per tant vam cercar una zona fresca, no més lluny d’una tirada de cotxe i vam reservar un Airbnb a Somo, a l’altre costat de la badia de Santander. Somo és un lloc amb un cert nivell de luxe, tot i que una mica deslluït per l’ambient surfista i massa banderes «rojigualdes» tant al carrer, com en més d’un braçalet i fins i tot alguna mascareta.

La idea era fer un àpat bo al dia i complementar-lo amb esmorzar i algun sopar lleuger tipus amanida a l’apartament. Vaig voler assegurar-me les reserves a restaurants amb uns quinze dies d’avançada, però pel que vaig deduir, vaig anar tard.

Llocs com Pan de Cuco (Bib Gourmand a 5 km de l’apartament) o la Solana de Ampuero (una estrella Michelin), estaven complets en aquelles dates. Ja no vaig ni intentar El Cenador de Amos perquè més de 200 € per cap, ens fan mandra infinita i ja sense comptar la parafernàlia que comporten aquests llocs, ni l’excés d’interacció i agraïments necessaris.

Dit això, faig un resum de com va anar la sortida, des d’un punt de vista gastronòmic.

Dijous dia 12 per Cantàbria

Arribada a Somo a mitja tarda i com no va ser possible la reserva per sopar a Pan de Cuco, l’alternativa va ser Las Quebrantas al mateix poble de Somo. Un lloc prou bé amb bon producte de mar. Vam optar per les «rabas de Magano», les «zamburiñas», l‘ensaladilla de pop, el tàrtar de bonítol i la «torrija de sobao».

Cantabria Las Quebrantas

Las Quebrantas, és un lloc ben recomanable si esteu per la zona. Els plats eren prou correctes, ben presentats i amb bon servei. Per tant vam començar prou bé.

Divendres dia 13

Va ser el dia de passeig per Santander a tota la zona de Puerto Chico, Sardinero, mercat, etc. Per dinar i a través d’un amic de la Marta que viu allà, vam anar a PatioChico, amb una agradable terrassa, al pati d’entrada.

Vam compartir plats i igual que deia de l’anterior, un lloc ben recomanable, amb bon producte i bon servei. Vam compartir els següents plats: Ensaladilla russa, Llagostins a l’allada, «bocartes» (que no deixen de ser seitons fregits i dels que no vam fer foto) i truita de bacallà.

Cantabria Patio Chico

Com ja he dit, tot bé, tot i que vam observar molt de postureo. Deu ser un lloc d’aquells per anar a «ver y ser visto» 😉

Dissabte dia 14 per Cantàbria: Liérganes

Volíem fer una mica la zona interior dels «valles Pasiegos» i vam anar a Líerganes, un poble qualificat com «uno de los más bonitos de España» i amb la llegenda del «hombre pez», d’aquelles que els agraden tant.

El poble molt bonic, la llegenda, la trobareu per les xarxes, però allò semblava un parc temàtic: visites guiades, ciclistes exciteds i nens més exciteds a partir d’un parc proper on veuen animals. La cosa era tan greu que vam estar a punt d’anul·lar la reserva en el restaurant del poble, per por a l’ambient.

Però curiosament cap al migdia i quan anàvem resignats al restaurant i encara dubtant de si anular la reserva, la gent havia desaparegut i vam poder dinar de manera prou digna, tot i que era un lloc de menú si o sí. Es tractava d’un menú de 22 € «todo incuido» en el que oferien fins i tot «La Casera» per barrejar amb el «vino de mesa» 😅

El resum del lloc, és que va estar prou bé per si vas aquest poble. Els plats que vam triar del menú, van ser el «Cocido Montañés», els entremesos de la casa, uns pebrots farcits i un entrecot molt correcte. Com a postres, dues variants de pastis de la casa. La RQP molt bona, però parlem d’un menú.

I ja vam marxar ràpidament cap a Santoña i Laredo

Diumenge dia 15. Pànic d’anar a restaurant

En ser dia de Santa Maria, no vam tenir valor per reservar cap restaurant. M’imaginava en un restaurant abarrotat, al costat d’una taula «familiar», celebrant alguna Maria, amb nens corrent per la sala i algun «cunyao» amb pulsera «rojigualda». Massa dur per a mi i vam decidir dinar a casa, que per això vam llogar un apartament.

El menú va ser a base d’amanida i filet de vaca de Cantàbria 😏

Dilluns dia 16. Sortim de Cantàbria

Tocava Bilbao amb visita al museu Guggenheim per la tarda a les 16h.

Vaig voler cercar un lloc que fos clàssic i no sé massa com, vam acabar reservant a Los Fueros. El fet de ser Bib Gourmand, em va fer veure’l amb millors ulls. Presumeixen de «Decano de los restaurantes de Bilbao» i ofereix un menú amb nom «Bilbao de toda la vida» que en paraules seves «ofrece un recorrido por algunos de los platos que más gustan en Bilbao».

I el que sempre diem, les expectatives són perilloses. Els plats estaven bé, així com el servei, però no era el que m’esperava. De fet i com ja he dit, no m’hagués atret, sense lluir l’etiqueta de Bib Gourmand. En tot cas s’ha de dir, que el local té el seu encant.

El total de plats, el teniu al llistat i no tots apareixen a la foto,

Dimarts dia 17 per Cantàbria. Cap a Castro Urdiales

Vam fer sortida per la costa, fins arribar a Castro Urdiales, on vam dinar. Vam anar a un lloc per recomanació d’un bon amic. Un d’aquells llocs que sense la recomanació, ni ens haguéssim fixat i va ser al meu gust el millor àpat de les vacances.

Cantabria Alfredo

Senzillesa, informalitat i bon producte en la zona més bonica del port i a més amb una bona terrassa, que és on vam reservar.

De tots els plats que ens van servir, queda en el record aquest «calamarset» que vam acceptar com recomanació. Tot va ser a compartir i sinó fos perquè va arribar al final i estàvem molt tips, repetim calamarset sense dubtar.

Vam demanar les cloïsses en salsa verda, un parell de vieires, una amanida de tomàquet amb bonítol que ens van recomanar i en la que el tomàquet va resultar espectacular, bacallà, salpicó de marisc, el calamarset i un pastís de formatge.

Dia 18, entrem a Astúries

Va ser el dia de fer San Vicente de la Barquera, Llanes, Ribadesella. Hi havia molta oferta gastronòmica i com que havia seguit la ruta recent de l’amic Lluis Bernils, volia anar a Castru el Gaiteru. Però el fet que només admetin efectiu, em va desmotivar una mica. Evidentment portem efectiu a sobre, però em provoquen rebuig aquestes actituds de «fer el pinxo».

Vam anar a Casa Poli. El vaig veure a la web de la Pepa Lazaro, que col·labora en la meva, fent llistat de restaurants de la zona sud i ens va fer gràcia. Un lloc curiós, no massa visible, que no fan reserves i que en un dimecres d’agost, es forma una immensa cua per entrar a les 13:30 quan obren.

El lloc funciona com un rellotge, amb molt bon servei i plats prou bons. Vam compartir 3 coses, perquè quan anàvem a demanar la quarta, el cambrer ens va dir que no podríem amb tot i quasi té raó. I de fet vam poder, tot i que no amb les postres. Els plats van ser, «choricito a la sidra», croquetes de cabrales i el típic «cachopo», que tot i saber de que anava, ens feia gràcia tastar.

Resum gastronòmic de l’estada per Cantàbria

En tots els llocs que he publicat, va anar prou bé, però tampoc per anar a cap d’ells, faria més de 20 km, excepte el de Castro Urdiales, casa Alfredo que si va deixar molt bon record.

Ens va cridar també l’atenció Casa Poli, per la seva organització, absorbint de cop, tota la cua que es forma, però amb un servei modèlic, que no semblava anar estressat. I molts segurs d’agradar, aconsellant bé.

La resta de llocs prou bé i sense cap queixa ni plat defectuós. Segurament el fet d’anar sense expectatives, ajuda a no trobar defectes als llocs. Vam fer algun altre els dia de pujada i el de baixada, però van ser menús correctes com tants es poden trobar fent ruta.