Deliri és un petit restaurant, ubicat en ple Eixample, amb cuina destacable i plats ben trobats.
Un dia caldrà fer un estudi, i segurament homenatge a qui ho mereix, de tots els restaurants de BCN, que han sorgit a partir de personal que ha treballat a Coure.
Així d’entrada em venen al cap cinc i dos d’ells, propers geogràficament a Deliri, que publico avui. Però ben segur, en trobarien més perquè jo tampoc soc cap «estudiós» de l’origen de cada restaurant i m’assabento per casualitat.
Deliri, tot i ser un local petit i que requereix baixar tres o quatre esglaons per accedir-hi, és un lloc que passant pel carrer dona imatge de lloc acollidor i fins i tot «romàntic».
Que ofereix la carta de Deliri
A la seva web no mostren cap carta. Això per a mi és un hàndicap, perquè abans d’anar a un restaurant, vull saber que em trobaré i ja demanant molt, vull saber el ventall de preus. Però en tot cas, amb la carta, encara que sigui sense preus, ja em conformo.
I a Deliri, excepte unes quantes fotos, res de res. Per això us poso una imatge de la seva oferta, per a poder fer-vos idea.
Aquesta és la carta més o menys estable i cada dia tenen una sèrie de suggeriments, que t’enumeren verbalment. I d’això en parlaré a la secció «Conclusions i Reflexions».
Que vam demanar
Ens van rebre a Deliri, amb el típic «És el primer cop que venen?» i com vam respondre afirmativament, tot seguit arriba el típic «aquí tots els plats estan pensats per a compartir». Fins aquí res a dir, perquè malauradament és la moda. Que de fet no és moda, sinó comoditat per la cuina ?.
Mentre discutíem entre nosaltres quins plats «compartíem» se’ns va escapar a la nostra conversa una frase a l’estil «jo de segon, agafaré…». I vam ser advertits pel que feia de cap de sala, que allà «el concepte de primer i segons, no existia i bla, bla, bla».
I ja va veure que per la cara que vam posar en la seva intromissió en la nostra conversa, que no era convenient alliçonar-nos. Jo encara amb l’edat, m’ho agafo una mica en pla «Déu nos en guard…no sap on es posa ?». Però qui m’acompanyava, s’ho va agafar menys bé.
Total que a Deliri vam demanar tres plats per a compartir: les migas de tonyina a la catalana, un plat molt fresc i ben rebut, l’ensaladilla russa, correcta sense més i el verat amb carabassa rostida. Molt bo aquest darrer, tot i la sorprenent ració mísera de verat (un peix que ara en temporada, està a uns 6 € /kg ?.
I ja li vaig explicar al cap de sala, que els «segons», cada un menjaria el seu. I un dels motius és que els plats respectius, no venien de gust a l’altra meitat de la taula. Tampoc és tan difícil d’entendre no? Van ser la terrina de cabrit i per a mi els callos amb cap i pota. Realment ben resolts els dos.
Vins i postres a Deliri
La carta de vins, es veia ben treballada i oferint algunes opcions a copes, sense que fes falta preguntar-ho. Molt bé en aquest aspecte. Vam escollir copes d’un Côtes de Rhône, el Famille Perrin, que ells escriuen al tiquet com «Femille» ?. Va resultar una bona opció.
Pel que fa a les postres, hi havien quatre opcions que veieu a la carta que he penjat. I vam compartir el de xocolata, oli i sal, del que vaig tastar una mica i estava prou bé.
Conclusions i reflexions a Deliri
En primer lloc, deixar clar que la cuina ens va agradar i que tots els plats mereixien bona nota. I el servei de sala, tret dels intents d’«adoctrinament», va ser molt correcte i el signaria, en la majoria de restaurants que vaig.
Un detall a Deliri que que ja he comentat i no m’agrada, és la manca d’informació a la seva web. I una altre reflexió, aplicable a molts llocs, és que si els «suggeriments del dia» són més de tres, potser millor imprimir-los que anar cantant en directe, quan el 90% de cops, es descuiden de dir el preu.
T’acabes fent un embolic, recordant sis o més plats fora de carta i que a més solen ser de nom «llarg».
I parlem de tema preus, que sabeu que pràcticament mai em fico en aquest apartat. Cada lloc té dret a marcar els seus i el públic i anirà o no, segons diferents criteris. Per tant, no diré si trobo els plats cars o no, però si comentaré l’exemple del verat, que ja he començat a la seva descripció.
A casa m’agrada experimentar amb el verat quan és temporada, marinant-lo, fumant-lo, etc. Conec bé aquest peix. El verat està ara (venda a particulars a uns 6€/kg) i la quantitat del plat que veieu a la foto, no arriba als 100g. Això vol dir 0,6 € de verat i no parlem de la carabassa, que pot estar a 1 € el kg.
Entenc que un restaurant com Deliri, té moltes despeses i els temps són difícils. Però en un plat de verat, marcat a 16 €, no pot haver-hi només 0,6 € de peix. I podria posar algun altre exemple. En tot cas el consell, és no caure en la garreperia, perquè pot acabar tenint efectes negatius.
Resum
- Local agradable i molt cèntric
- Plats ben elaborats
- Servei agradable
- RQP no òptima
- En tot cas un lloc que val la pena conèixer
I jo com sempre: Només el nom en català.
Un altre que esborro de la llista de possibles -i van…!- malgrat les teves bones recomanacions.
Però el servei també eh?.
Que tot s’ha de dir i no a tot arreu passa ?
Salutacions,
Gràcies com sempre per la teva franquesa. Com ja he comentat en més d’una ocasió en el teu blog, a mi la fórmula tot per compartir + preus discutibles + racions molt modestes, que sembla que va imposant-se a Barcelona, em fa molta mandra. El que expliques del verat ho exemplifica prou bé. Tampoc no veig gaire clar cobrar uns callos amb capipota a 17 €, francament. No ho sé, espero que els vagi molt bé, però crec que no estic en el seu target. Salutacions!
El problema és que estan agafats de peus i mans per pagar despeses i el rotllo compartir, és un ganivet de dos talls. Perquè amb la conya de compartir, es troben molt de públic que va a fer el misèries.
Hi ha molta gent que no surten a sopar…. surten a fer veure que surten.
I clar, ells han de fer una mínims de caixa i el conseqüent benefici. I per això et pots trobar plats on el cost de les matèries, apareix multiplicat per N, on N >5… i els que sabem els preus de mercat, ens desagrada.
Salutacions,
Gràcies Ricard pels teus comentaris. Trobo interessant el debat dels preus. He menjat varies vegades al Deliri i sempre molt bé. I admiro gent com en David Morera que són joves, ben preparats i decideixen arriscar per començar una aventura estan al davant en lloc d’estar en cuines de segons o tercers. Quina decisió llogar un local al Eixample de Barcelona, fer les obres d’adaptació, permisos, contractar gent de cuina, sala, neteja,… la pressió de finals de mes de pagar tot això. I aixecar la persiana i esperar que soni el telèfon. No tothom és així i cal aplaudir-ho.
I al calcular el preu del plat del verat, no caldria restar les mermes i calcular-ho de nou malgrat sigui un preu baix?
Bona tarda i gràcies per passar. per aquí.
En primer lloc dir-te que quan escric, em limito a descriure les meves percepcions. Pot contrastar en un món en que la gent publica restaurants (ja sigui a Twitter o a Instagram, o…) i tothom els descriu com si no hi hagués res millor. Tothom, parlant en termes acadèmics, els posa un 9 o un 10 i en canvi un 7, tant apreciat pels estudiants, a nivell restauració, es considera una baixa qualificació.
En segon lloc dir-te que subscric al 100×100, tot el que dius en les teves 8 primeres línies. No hi puc estar més d’acord i a més la meva vida a girat al voltant de mantenir una petita empresa, amb tots els problemes que descrius.
Només discrepo, o millor dir no entenc gaire que vols dir en les dues darreres línies. No he parlat de si era car o no. M’he limitat a dir que allà hi havien 60 cèntims de verat. Potser amb les «mermes», podríem arribar al euro, sent molt generosos. Però evidentment, tenen tot el dret de posar els preus que vulguin i el verat que vulguin i el públic decidirà si li sembla bé o no.
I prego per acabar, reflexionar de nou amb la meva crònica. No es carrega el lloc i fins i tot en el resum, anima a anar-hi. Però si en un lloc volen adoracions, cal que les comprin i jo no estic a la venda.
Salutacions i de nou, gràcies per passar.
El meu comentari era al voltant del debat dels preus. Com Deliri tenim altres propostes similars i podria ser fàcil considerar uns preus no justificats. No era, podríem dir, una crítica al teu escrit perquè efectivament convides a anar-hi. També dir que enlloc he demanat adoracions, desconec el motiu del teu comentari i una vegada més fas una referència a la teva independència que els que et seguim tenim clar perquè la repeteixis amb relativa i probablement innecessària freqüència. Salutacions i a seguir gaudint d’aquest vell i bell plaer.
Bona tarda Pere. Del comentari d’avui dedueixo que ets part del restaurant i ahir no ho vaig interpretar així. Per tant em disculpo si ahir la resposta va ser més «seca». Personalitzo molt poc els llocs que vaig i per l’escrit vaig interpretar que erets un client, que deia la seva. I en canvi, la gent que lluita per un petit negoci, em mereix més consideració.
Quan vaig dir la paraula «adoracions», en cap cas anava dirigida a tu o a vosaltres. Em referia al sector de restauració que les reclama o que es molesta amb la seva absència. Estic una mica fart de xefs (reitero que no és el vostre cas!!), que deprés d’anar-hi, pagar el nostre sopar, dedicar un parell d’hores a escriure sobre ells, s’emprenyen i m’abronquen en privat per que comento alguna mancança (ja sé que és subjectiu) i no donen ni les gràcies per les parts positives que descric. I d’aquí venia la paraula «adoració».
Tens raó que el tema de la meva «independència» el repeteixo potser massa sovint, però mai sé amb qui parlo o qui em llegeix i atès que això de l’independència, és una mica rara avis, perquè qui més qui menys, té el cull lligat o busca tenir-lo, ho remarco de tant en tant. I més d’un lloc / agència no ho deu saber, perquè sovint rebo mails amb la pregunta de «quines tarifes tinc per publicar o que han de fer per convidar-me».
Però també t’he de confessar que ho repeteixo per tocar la pera al sector de gent que escriu o publica, que això els molesta i que són més d’un?.
De nou, gràcies per passar!
Hola Ricard, jo del restaurant? Sóc metge, cap relació amb el restaurant o el seu entorn i client de 2-3 ocasions.
Ostres perdona, amb el «Com Deliri TENIM altres propostes» i una altre frase, m’he confós…. No volia ofendre ??.
Salutacions!!
En fa molta gràcia això dels plats a compartir, que ja és un costum establert als restaurants de tot arreu, no només de Barcelona, i que no per haver de compartir-los són més grans. Més aviat estem dinant/sopant a base de tapes.
Del tema preus dels plats, entenc tot el que s’ha afegir al plat, des de la matèria primera fins al paper del lavabo que el client fa servir però és que hi alguns restaurants que sembla que pensen que els comensals no passem pel mercat i que no som capaços de fer cap càlcul i que ens lo mengem tot.
Després tenim els restaurants que, amb molt esforç (no ho discuteixo) han decidit obrir amb uns preus atractius i en uns mesos aprofitant la clientela feta i la publicitat que els hi fan/fem, comencen a pujar i pujar preus exponencialment.
Acabant, que el plat de verat es veu ridícul per aquest preu.
Els preus dels postres als restaurants ja serien un altre capítol.
Salut!
Juraria que t’havia contestat Pepa, però ara m’adono que no.
Totalment d’acord amb el que dius.
Salut!!
Doncs aquest no te’l compro pas, tot i que es veuen bé i de qualitat els plats, i més amb la referència de Coure.
Cada cop em fa més pal baixar a Barcelona i crec que em limitaré als de la Llista per anar fent revisió de tant en tant, o bé a algun que em recomanis molt dels que vas passant.
Pel que fa a l’episodi del verat, ningú ha vist que a la carta figura com a tal (caballa) i al tiquet el cobren com a sorell (jurel). I fins a on jo sé, són dos peixos diferents… 🙂
Apa! Abraçada!!
Tal com dius…
I en tot cas i el ventall de noms, tot són semblants de preu ?
Abraçada!!