El Bund 18, és un restaurant xinès senzill, però també sorprenent. Amb servei amable i plats ben resolts. I amb una RQP increïble…  

El Bund 18

De tant en tant m’agrada fer alguna incursió fora del meu habitat natural. I feia temps que una persona de molta confiança em parlava de que em volia portar a aquest lloc.

Tot va començar un dia parlant de que se’n havia fet del desaparegut Nanit, un restaurant senzill a la cruïlla Balmes – València, que crec van tancar degut a pressió immobiliària. Era un lloc en que preparaven els farcellets a vista de carrer, ja d’abans que es posessin de moda els dumplings.

I comentàvem,  que quan ja havien tancat, el #poca_pena d’en Sorrós, va fer un post  burleta del lloc, preguntant-se on havien anat a parar i reiterant que feia olor a fritanga. Però la seva finalitat, no deixava de ser burlar-se d’un “descobridor de restaurants que es meravellava de veure com feien dumplings al carrer”. I em va saber greu i no pas per mi que aquest esclau del Periodico #melasopla, sinó per la pobre gent del restaurant…

Perquè no us quedi cap dubte del que dic, poso els enllaços al post del Sorrós que va tornar a publicar, quan ja feia temps que havien tancat i també el meu Nanit_2014. Crec em sento identificat 🙂

Però si us fa mandra fer clic, aquí teniu un resum de les conclusions d’en Sorrós

“un chino que entusiasmó a fudis y a esos~gurmets~que~descubren sitios. ¿La razón? Ver a una mujer preparar los raviolis desde la calle. ¡Auténtico y barato!, dijeron”. Però ja deixant a banda les misèries d’en Sorrós, passo a explicar la nostra visita. 

La nostra visita a El Bund 18

Quan vaig arribar a El Bund 18, vaig veure que el local era molt bàsic. En forma de “U”, amb un dels extrems fent les funcions de bar i l’altre amb més aire de restaurant. I em va sorprendre l’elevat percentatge de públic oriental, que es notava que gaudien.

Al carrer tenen una senzilla terrassa de 5 o 6 taules i vam tenir la sort de que una acabaven i vam poder pillar-la. Més tranquil·litat que a l’interior i poder deixar la Bromton al costat, sense molestar a ningú… #semosasindepijos

Que vam menjar…

La carta de El Bund 18, és extensa i pel que vaig deduir a l’hora de pagar, a preus de derribo… Vaig deixar la tria en mans de qui m’acompanyava, que ja coneixia el lloc. I va arribar tot això per a compartir:

Una pasta d’arròs i carn, que també tenia verdures. Estava molt, molt bona i de fet la va demanar a pinyó fix.

La costella de porc molt ben fregida i cruixent, que era una temptació.

Uns dim sum de carn de porc amb verdures, que va ser el plat menys sorprenent.

Uns Xiao Long Bao, que no deixen de ser els típics Shoronpos, però aquí eren realment bons i sense masses gilipollades com les d’un lloc de BCN, en que a més de fer coincidir el nom del local amb aquesta menja, tenen penjades instruccions per les parets de “como comerlos”.

Conclusions…

El lloc em va agradar i mentre arribaven els plats, ho comentava. Es d’aquells dies, que encara que sigui per la novetat, gaudeixes dels exotismes. El tracte era molt amable, tot i que qui m’acompanyava va dir, que en dies punta, estan per menys romanços.

El públic oscil·la entre orientals (bona senyal d’autenticitat) i públic jove. De fet crec que no estan acostumats a públic “madur”. I ho vaig notar en el sentit de que només es dirigien a qui m’acompanyava a l’hora de la tria, amb l’única excepció de que em van preguntar de manera molt amable i abans de començar, si palillos o coberts. Una mica pensant #sehatraidoelaguelo 🙂

I és  un d’aquells llocs que no em faria res tornar-hi si estès pel barri i que quasi em va angoixar quan van portar el compte. El fet de no triar, va fer que ni em fixés amb els preus. I quan va arribar un tiquet de 26€ pels dos, vaig quedar al·lucinat i quasi angoixat de com els quadraven els números. La gent que hem tingut empresa, tenim aquestes manies, a diferencia de les tribus del #todo_gratis que això ni els pot passar pel cap.

Vins i postres …

Doncs no vaig veure cap carta de vins i qui m’acompanyava, ja em va dir que passés del tema. I per tant vaig demanar cervesa.

I postres, tampoc tenien a la carta i em va semblar escoltar que explicaven a la taula del costat, que l’estil xinés era de menjar lent i que no eren fans de les postres. I com que ja sabeu que els valoro poc, ja vam pagar i marxar.

I a diferencia del que faig habitualment, avui no poso preu mitjà, doncs crec que amb el tiquet, ja us feu idea.

RESUM

• Ubicat molt a prop de la Sagrada Familia, però en zona no guiri
• Menjar molt ben resolt i que vaig gaudir
• RQP increïble
• Us el recomano de veritat
• Molt senzill, però sense algunes de les mancances típiques d’alguns restaurants xinesos econòmics i ben coneguts.