Empordà i tres maneres de menjar-hi, és un post que l’Alícia Mirabent escriu a la meva web com a autora convidada. L’Alícia i el seu marit són grans amics amb qui compartim l’afició per la gastronomia, amb trobades regulars i contacte permanent. En aquesta ocasió, comparteixo amb ella aquest espai perquè ens expliquin tres sopars a l’Empordà durant el mes d’agost.
Empordà. Una setmana d’agost i tres maneres de menjar-hi
La Gatzoneta
Casa Teva
Ca la Maria
Vam passar una setmana d’agost a l’Empordà, amb una calor sufocant que ens ha servit aquest estiu del 2026 i gent pertot arreu. Però quin lloc no és ple de gent a l’agost?
La sorpresa va ser que, malgrat aquella sensació d’ocupació permanent, a la majoria dels restaurants vam poder reservar sense gaire problema. Un canvi de paradigma? La gent vol continuar sortint, però sense gastar tant? No som prou conscients del preu que han assolit les coses fins que arriba el moment d’asseure’ns a taula? Potser l’èxit del *tardeo* també hi té alguna cosa a veure: permet sortir, socialitzar i deixar-se veure sense haver d’assumir el cost d’un àpat sencer.
No en tenim la resposta, però la contradicció hi era: carrers i terrasses plens i, en canvi, taules disponibles allà on esperàvem trobar el cartell de complet.
Durant aquells dies vam visitar tres restaurants ben diferents: La Gatzoneta, a Palamós; Casa Teva, a Sant Feliu de Guíxols, i Ca la Maria, a Mollet de Peralada. Tres propostes sense gaire cosa a veure entre elles, però totes tres honestes, amb bon producte, arrelades al territori i amb ganes de fer bé les coses.
També hi vam trobar una coincidència que volem celebrar: una bona política de preus del vi. Sempre ens agrada demanar vins relacionats amb el territori on estem menjant i, en aquests tres restaurants, els marges eren continguts i entenedors, sense multiplicacions absurdes. Però d’això ja en parlarem al final.
La Gatzoneta forma part d’una fornada de restaurants amb equips joves que han obert recentment a Palamós. Juntament amb La Cort del Mos, Kaos, Puche o el japonès Matsu, contribueix a fer que l’oferta gastronòmica de la població sigui cada vegada més competitiva i, sobretot, honesta.
El restaurant és al centre de Palamós, en una casa antiga, i nosaltres vam sopar a la terrassa. Ofereix una carta curta, ben pensada i construïda a partir de bon producte local. Les croquetes, per exemple, canvien cada setmana de farcit. Pot semblar un detall menor, però explica bé una cuina viva, amb ganes de jugar i sense necessitat d’allargar la carta fins a l’infinit.
Al capdavant hi ha gent jove, amb un tracte molt bo i un servei atent. El local es va omplir i quan demanaven si tenien taula recomanaven amb tota naturalitat altres restaurants de Palamós. Aquesta competència sana diu molt d’ells i també d’una generació que sembla haver entès que una bona oferta gastronòmica beneficia tota la població.
Què vam demanar?
Entre els plats més coneguts —i, siguem sincers, més *instagramejables*— hi ha el ravioli asiàtic de gamba, foie-gras i costelló, i el croissant de tàrtar de gamba blanca amb cítrics.
Podrien semblar dos plats pensats sobretot perquè la fotografia circuli per les xarxes. El problema d’algunes creacions d’aquesta mena és que s’acaben a la foto. Aquí no: tots dos eren realment bons, sorprenents i amb prou sentit al plat. El ravioli tenia intensitat i el croissant combinava bé la part greixosa i cruixent amb la frescor dels cítrics.
També vam tastar les croquetes de sobrassada de la setmana, bones, però més discretes que la resta. Amb el tàrtar ens toca entonar el mea culpa, perquè el vam demanar massa picant i així ens el van servir.
La ventresca de tonyina, en canvi, era molt bona i anava acompanyada d’una crema de nap molt original. Un d’aquells plats que et fan pensar que potser hauria d’haver tingut més presència a les xarxes que algun dels seus companys de carta. I d’aquest plat, tampoc vam fer la fotografia…
Postres i vins
Per acabar, vam demanar una tatin molt bona. I per beure vam continuar mirant cap al territori, l’Empordà, amb el Camí de Mollet 2019, de Vins de Postal, elaborat amb lledoner roig per la Cooperativa d’Espolla. La col·lecció Vins de Postal és una iniciativa molt interessant i, en aquest cas, el resultat ens va semblar excel·lent.
L’ampolla costava 36 euros. Un preu coherent i un bon exemple d’aquella política de marges que permet demanar vi sense tenir la sensació que acabes de cometre una imprudència financera.
El compte, com veieu, va ser de 130,40 € per a dues persones, 65,20 € per comensal. Hi tornaríem pel producte, per l’elaboració i pel tracte.
Casa Teva és probablement el restaurant de més elaboració dels tres, tot i que La Gatzoneta no es queda pas enrere. No era la primera vegada que hi anàvem i la visita va confirmar la regularitat d’una cuina que tracta molt bé el producte i que, a més, sap construir plats amb força complexitat.
Com que la calor del migdia era sufocant, vam preferir menjar al menjador interior. El servei va ser impecable, professional i amb un punt més formal que el de La Gatzoneta.
Al migdia ofereixen la carta i un menú de 40 euros molt competitiu, amb aperitiu, primer, segon, postres, pa i petits fours. Nosaltres, però, vam optar per la carta.
Abans de començar ens van servir un sorbet de tomàquet amb un brioix de formatge manxec. L’aperitiu era molt bo. Ara bé, no et pregunten si el vols i després el cobren —quatre euros per persona—. No és un drama, però estaria bé saber que l’has demanat abans de trobar-lo al compte.
Què vam demanar?
Vam començar amb un ceviche de gambes de Palamós amb alvocat i blat de moro, fresc, equilibrat i amb el producte ben present. Després van arribar uns lloritos fregits. Senzillesa absoluta, sí, però quan el producte és bo i la fregida està ben feta no cal disfressar gairebé res.
Els plats següents ja mostraven la cara més elaborada de Casa Teva: espardenyes a l’andalusa amb papada rostida, ou ferrat, cremós de patata i suc de rostit, i llamàntol blau a la brasa amb peu de porc cruixent, carxofa, rossinyols i suc picant.
Ho admeto: el plat de llamàntol blau ens té el cor robat. No ens podem estar de demanar-lo cada vegada que hi anem. La combinació del llamàntol amb el peu de porc podria caure fàcilment en la contundència gratuïta, però el plat està molt ben mesurat i ens continua semblant una de les grans elaboracions de la casa.
Ara bé, seria injust reduir tot l’àpat a aquest plat. No en sabríem assenyalar cap de menor: des de la senzillesa dels lloritos fins a les propostes més complexes, el producte sempre hi és i la cuina l’acompanya sense fer-lo desaparèixer. La cura en les elaboracions és evident.
Postres i vins
De postres vam demanar un flam de crema catalana acompanyat de fruita de temporada i del toc floral d’un gelat de saüc. Un final fresc que evitava que les postres resultessin pesades i les feia rodones. Ho vam acompanyar amb una copa de Solera 1931, garnatxa dolça de l’Empordà.
Durant l’àpat vam beure l’EOS 2024, un lledoner blanc de Clos de Basella, elaborat i embotellat a Siurana d’Empordà. A la carta costava 40 euros, només sis euros més que el preu de venda que figurava al web del celler. Si els restaurants volen que continuem demanant vi, aquest és el camí.
El compte va ser de 187 euros per a dues persones, 93,50 euros per comensal. És el més car dels tres àpats a l’Empordà, però també el restaurant amb una elaboració més alta, un servei més formal i uns plats que difícilment oblidarem.
Ca la Maria és un restaurant entranyable i dels que no es poden perdre. Una casa de cuina empordanesa i catalana de gran elaboració, amb menuts i plats tradicionals a la carta, però sense convertir la tradició en una excusa per quedar-se quiets.
Ja hi havíem anat i aquesta visita va confirmar que és un d’aquells llocs on sempre ve de gust tornar. Vam menjar a l’interior.
El tracte de la propietat va ser molt proper i entranyable, mentre que el personal va oferir un servei professional i càlid. Aquesta combinació ajuda a entendre l’ànima del restaurant: et sents ben atès, però no sotmès a una cerimònia.
Què vam demanar?
Vam començar amb una olivada, olives i torrades, gentilesa de la casa. Després va arribar l’amanida d’anxoves: quatre anxoves papallona esplèndides, amb tomata i ceba de Figueres. Un plat aparentment senzill, però espectacular quan cada element és com ha de ser.
Les mongetes «en salpiquet» amb orella i morro van ser un dels grans plats de l’àpat. La suavitat de la mongeta contrastava amb el punt cremós i cruixent de la carn de porc. Un plat singular, profundament tradicional i difícil de trobar en cartes massa preocupades per seguir modes.
També vam demanar els canelons de Festa Major, potser el plat més fluix de l’àpat. No eren dolents, però van quedar un graó per sota de la resta. I ho diem precisament perquè el nivell general va ser molt bo.
Per acabar la part salada, un arròs de mar amb sèpia i gamba. Només calia mirar i tastar el sofregit per entendre que al darrere hi havia hores de cocció. No hi ha gaire tecnologia capaç de substituir el temps quan es tracta de fer un bon sofregit, i aquí es notava.
Postres i vins
De postres vam demanar un recuit de drap molt bo, servit amb vi dolç de garnatxa de la bota de la casa, amb què ens van convidar. Un final senzill, empordanès i perfectament coherent amb tot el que havia arribat abans.
Per beure vam triar el NÍVIA 2024 de Mas Llunes, un cupatge de lledoner blanc i macabeu, amb potència i prou estructura per acompanyar uns plats amb personalitat. L’ampolla costava 24 euros, una altra mostra d’una carta de vins amb preus pensats perquè el client en pugui gaudir.
El compte va ser de 109,60 euros per a dues persones, 54,80 euros per comensal. Un preu realment competitiu per la qualitat del producte, la cuina i el servei. Ja hi havíem anat i hi tornarem.
Conclusions i reflexions de l’estada a l’Empordà
No té gaire sentit proclamar un guanyador perquè els tres restaurants juguen partits diferents.
La Gatzoneta representa una generació jove, amb ganes de fer coses noves, bon producte i una actitud que beneficia el conjunt de Palamós. Casa Teva és la proposta de més elaboració, la que triaria per a un àpat més gastronòmic i pausat, amb un servei més formal i plats que demanen feina i precisió. Ca la Maria és la confirmació que la cuina tradicional catalana i empordanesa continua tenint molt camí quan es treballa amb criteri, sense complexos i a un preu realment competitiu.
En tots tres hi tornaríem. I no és una conclusió diplomàtica: ja havíem estat tant a Casa Teva com a Ca la Maria, i La Gatzoneta ens va donar prou motius per repetir.
Ens queda, però, aquella contradicció inicial. L’Empordà era ple, la calor era sufocant i semblava que tothom hagués decidit sortir al mateix moment. Malgrat això, vam poder reservar amb relativa facilitat. Potser el preu de menjar fora ja ha començat a canviar els hàbits.
I finalment, el vi. Als tres restaurants vam trobar marges continguts, aplicats amb una lògica molt més raonable que la de multiplicar el preu de l’ampolla com es fa en molts restaurants. En alguns casos l’increment se situava aproximadament entre tretze i quinze euros i, en el cas de l’EOS de Casa Teva, la diferència respecte del preu del celler era de només sis euros del preu de venda al públic.
Això ho hem de celebrar. El vi ha d’anar de la mà del menjar, especialment quan som en un territori vitivinícola com l’Empordà. Si una ampolla s’encareix de manera desproporcionada, el client acaba refugiant-se en una cervesa industrial, més estandarditzada i que massa sovint té poca cosa a veure amb el plat que està menjant.
La Gatzoneta, Casa Teva i Ca la Maria demostren que es pot fer d’una altra manera: cuines diferents, tres tiquets també diferents i, en tots els casos, la sensació d’haver pagat per menjar i beure bé, no per sortir escaldats.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Moltes felicitats per la iniciativa del Ricard i els teus acurats comentaris
Gràcies, intento sempre reflectir el que veig i en aquesta ocasió ha estat el relat d’una escapada d’uns grans amics.
Salutacions!
Benvolgut Jordi, gràcies pel comentari. Un plaer poder treure el cap per aquest magnífic blog!
Que buena pinta todo lo que comiste!
El problema, creo, es que los sueldos siguen mas o menos donde estaban hace 10 anos y los precios siguen subiendo; el esfuerzo económico relativo para comer fuera es mucho mayor hoy que hace diez años. Al mismo tiempo los alquileres, la energia, las materias primas a los restauradores se les sigue incrementando….
Hola Pipo!
Content de llegir-te. I tal com dius, bons àpats van fer l’Alícia i el seu marit… dos grans amics amb els quals compartim moltes coses.
I totalment d’acord amb la reflexió del nivell dels sous i la pujada dels restaurants a causa de les despeses. Per la meva part, i en funció dels preus, cada cop em fa més mandra anar de restaurants.
I t’he de confessar que a més d’un restaqurant, vaig per poder fer la crònica que em dona molta vidilla i el plaer del contacte amb gent com tu.
Salutacions
Gràcies per les ressenyes Alícia, la de Palamós la tindrem en compte per la propera visita a Calonge. Bona pinta!!!
Salut!
A mi m’han fet gràcia el de Mollet i el de Palamós….
A veure si ens animem a una estada per la zona.
Salut!
Doncs jo tinc clar que el bo de debò ès el Casa Teva a Sant Feliu de Guíxols, i això que només hi he estat un parell de vegades (potser 3), en una petita ciutat que ara no excel-leix gaire per la seva oferta gastro a un preu força accessible. Si de cas hi afegiria el Villa Mas a la platja de Sant Pol, ja tocant a S’Agaró
Bé, tampoc el post pretén ser un rànquing o una guia de llocs.
Només són les percepcions de tres llocs als quals l’Alícia va anar, sense cap comparativa amb els que no van anar.
Però, com sempre, les recomanacions són benvingudes.
Salutacions!