Finorri és un restaurant ubicat en un hotel boutique, a tocar de la Rambla, on tant la cuina com el servei estan molt ben cuidats. Com diu el títol, és un oasi enmig de la decadència que experimenta Barcelona en aquest rectangle imaginari delimitat pel carrer Ferran, la plaça Sant Jaume i la Rambla.
Havíem quedat per dinar amb el meu fill i, vivint ell al Born, acostumo a aparcar per la zona i buscar restaurants als quals pugui arribar caminant, sense haver de fer una travessia sota el sol de justícia.
La ruta va ser carrer de la Bòria, carrer de la Llibreteria, carrer del Call i carrer de la Boqueria, fins a arribar ben a prop de la Rambla, que, afortunadament, no ens va caldre trepitjar.
I la veritat és que el panorama és força desolador. Any rere any aquesta part de Barcelona sembla més pensada per al visitant de pas que no pas per a qui hi vulgui menjar dignament. Botigues de records que semblen competir per veure quina és més penosa i llocs amb oferta de menjars gens atractiva. I en aquest entorn on apareix Finorri, ubicat a la planta baixa del remodelat Hotel Comtal.
La sala està pensada per impressionar, amb una elegància una mica decadent que personalment no em va desagradar. Però el millor és que no es queda en l’estètica. Hi trobes taules ben parades, prou espaiades, un servei pròxim i professional i una cuina catalana amb més personalitat de la que podries esperar en aquesta zona.
Si busqueu informació per internet, trobareu articles que dediquen més espai als currículums dels teòrics xefs i altres detalls, que no pas a mostrar el tiquet 😂. Just buscant per les xarxes, trobes el millor de cada casa… el «cuiner que ja no cuina», «el paio que fa vídeos i amb veu greu explica detalls mostrant la boca oberta mentre menja» i altres «chic@s_anuncio» de diferents «estatus socials» 😅. La típica faràndula…
Que ofereix la cuina de Finorri
La seva oferta la podeu consultar íntegrament a la web. I ja sabeu que aquest és un detall que sempre valoro positivament. Cada vegada em costa més entendre els restaurants que amaguen la carta o, encara pitjor, que la mostren sense els preus. Ja coneixeu les meves línies vermelles… i aquesta n’és una de ben marcada.
Us mostro un parell d’imatges de la carta estable, i també la dels suggeriments del dia.
Com a anècdota, el cap de sala va fer la seva feina amb una professionalitat impecable. Amb molta amabilitat i convicció ens va destacar tres plats dels suggeriments que, segons ell, no ens podíem perdre.
Jo menjo de tot, però el meu fill és bastant més selectiu. I, amb una punteria digna d’estudi, els tres plats recomanats coincidien exactament amb tres coses que es nega a menjar: les ostres, el rovell d’ou i els callos 😂:
Confesso que em costava aguantar el riure. L’home s’hi esforçava de debò, mentre nosaltres anàvem descartant en silenci, les seves recomanacions. Evidentment, sense que fos culpa seva: simplement havia tingut la mala sort d’encertar tots els “no” possibles.
Que vam demanar
Vam decidir compartir un parell d’entrants i després cadascú escollir el seu plat principal.
Per començar, una ensaladilla amb verat i bitxo i unes bombes amb botifarra de perol. Com a plats principals, ell es va decantar per la presa ibèrica amb pebrots de piquillo i patates a la brasa, mentre que jo, fidel als arrossos quan l’ocasió s’ho mereix, vaig triar l’arròs de Pals amb peix, sèpia i gamba vermella.
I anem plat per plat: l’ensaladilla ens va agradar molt. Ben presentada, equilibrada i amb aquell punt de personalitat que li aportaven el verat i el bitxo. Les bombes també van resultar un encert. Reconec que no soc cap especialista en aquesta elaboració i, per tant, no us puc fer un rànquing de bombes barcelonines. Però sí que us puc dir que ens les vam acabar amb molt de gust.
Pel que fa als plats principals, tots dos van confirmar les bones sensacions dels entrants.
L’arròs era d’aquells que sap greu veure com s’acaben. Amb un punt de cocció molt ben trobat i molt gustós. Si he de buscar-hi algun però, diria que els talls de peix allà al damunt, personalment, m’hi van sobrer una mica. Però és una apreciació molt personal i en cap cas desmereix el conjunt.
La presa ibèrica, a banda d’una presentació molt cuidada, estava excel·lent. Ben tractada, sucosa i amb aquell punt de cocció que fa justícia a una peça com aquesta. I amb la bona companyia de les patates.
En definitiva, un dinar que va anar clarament confirmant que les bones sensacions inicials no eren fruit de l’entorn ni del servei, sinó també d’una cuina amb criteri.
Vins i postres a Finorri
Cada vegada em plantejo més si té sentit mantenir aquesta secció. De fa temps, i per decisió pròpia, he reduït molt el consum de vi. El reservo principalment per trobades a casa, algun cap de setmana o restaurants molt especials, que tampoc sovintejo massa.
Així i tot, sempre m’agrada donar una ullada a la carta. En aquest cas era gairebé un llibre, amb una selecció molt àmplia i ben construïda. Si hi he de posar un però, és que vaig trobar a faltar una oferta visible de vins a copes. I això obliga a la típica pregunta «tenen vins a copes?», que comporta la resposta «sí… com els agrada el vi?», que sempre he trobat absurda, perquè entrem en la subjectivitat.
Jo vaig optar per aigua amb gas, mentre que el meu fill va demanar una copa i li van oferir el xarel·lo Els Presseguers, que, pel que vaig tastar, oferia un nivell més que notable.
Pel que fa a les postres, aquest cop sí que ens vam deixar convèncer pel suggeriment de la sala i vam compartir un xuxo a la brasa amb recuit.
Confesso que només en vaig tastar una petita porció, però estava molt ben resolt. Una manera ben agradable de tancar un dinar que, fins aquell moment, ja havia deixat molt bones sensacions.
Conclusions i reflexions
Tant de bo aquest projecte Finorri els funcioni, perquè crec sincerament que s’ho mereixen.
Ara bé, també reconec que em genera alguns dubtes. Barcelona no ha estat tradicionalment una ciutat fàcil per als restaurants d’hotel. N’hi ha hagut de bons que no han acabat d’arrelar, i la ubicació tampoc sembla jugar especialment a favor seu. És una zona molt castigada pel turisme de pas i amb poc públic local passejant-hi de manera espontània.
I ells mateixos deuen tenir els seus dubtes, quan d’entrada han recorregut a tota l’artilleria, encara que cada cop menys creïble, que comento al final de la primera secció.
Potser una fórmula de migdia més executiva —d’aquelles que es mouen sobre els trenta i escaig euros— els podria ajudar a captar més gent propera com clients del mateix hotel, que no deixa de ser un tres estrelles. Però tot això no deixa de ser una especulació meva. El que sí que puc explicar és el que vam viure nosaltres aquell migdia.
Anàvem amb un cert escepticisme, condicionats per tota la maquinària de comunicació que havia envoltat el restaurant. I vam sortir convençuts que darrere d’una sala atractiva també hi ha una cuina amb criteri, un servei molt professional i un projecte que té personalitat.
Potser demanar un arròs no és la millor manera d’avaluar una cuina. Però també és cert que jo no em dedico a avaluar restaurants. Hi vaig a dinar amb familiars o amics i, si l’experiència m’ho demana, després m’assec un parell d’hores davant de l’ordinador per explicar-la.
I la conclusió és ben senzilla: si compartiu una manera d’entendre la gastronomia semblant a la meva, Finorri és un lloc que val la pena tenir al radar. És un d’aquells llocs que, si torno a passar per la zona, no em costarà gens repetir.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Com dius, això d’estar dins de l’hotel no ajuda gaire a que el públic del carrer s’animi a entrar, ara jo, amb aquesta truita amb callos que veig a la carta ja m’animaria 😋
Tant de bo acabi destacant entre tant de llocs per a turistes.
Una bona opció. Gràcies!!!
Salut!
Sí, la truita de callos em va cridar l’atenció a la primera.
Però com tenim el costum de compartir els primers i ell no n’és fan, vam optar per altres coses.
Salut!