Glug era un restaurant pendent a la meva llista de Barcelona i, finalment, vaig aconseguir taula. Una carta curta però molt ben resolta, un local alegre i un servei encantador: ingredients suficients per recomanar-lo sense dubtar.
Feia temps que tenia Glug a la llista, recomanat per gent de tota confiança. Però sempre hi havia alguna pega: els dimecres tanquen (precisament el dia que acostumo a ser a Barcelona) i els dijous que hi estava, mai trobava cap reserva, només franges horàries impossibles si després he de tornar a Cambrils.
Al final, un dilluns en que excepcionalment venia a BCN vaig provar sort i… bingo, taula aconseguida.
I un cop visitat, puc dir que Glug val molt la pena. La carta no és extensa, però cada plat està molt ben treballat. El local és maco i alegre i el servei, encantador.
A les conclusions ja comentaré algun detall de l’ambientació que no acaba d’anar amb el que jo busco en un restaurant, però això és molt subjectiu i en qualsevol cas és un lloc molt recomanable. Tant de bo aquest estil marqui tendència.
Que ofereix la carta de Glug
La carta no és gaire extensa, però és d’aquelles que fan goig. Aquesta era la del dia que hi vam anar. Com que recomanen compartir i, si sou dues persones, demanar uns 5 o 6 plats, ja us podeu imaginar que cal triar entre els 14 que ofereixen. Tot i així, he de dir que qualsevol m’hauria fet el pes.
Que vam acabar escollint
Vam escollir cinc plats i, com que dubtàvem amb el sisè, li vaig dir a qui prenia nota que el triés ella. Ens va recomanar la guatlla.
El primer a arribar va ser l’ensaladilla amb anguila fumada, i ja amb aquell mos vam intuir que el sopar aniria molt bé.
Després va arribar el plat que havíem demanat per pura curiositat: les croquetes de macarrons. I sí, són exactament això: macarrons dins d’una croqueta, res de trampantojos ni invents estranys.
D’entrada pot sonar una mica bèstia i fins i tot provocar rebuig, però he de dir que estaven realment bones. Tant, que si hi torno les tornaré a demanar sense dubtar-ho.
Després els ceps amb ventresca de tonyina i ametlla. No vaig acabar d’entendre el sentit de la barreja, però els ceps estaven molt bons.
Tot seguit l’albergínia blanca amb ceba i sardina.
I els agnolotti d’avellana, romescada i botarga, realment molt bons.
Tot seguit ens van portar un plat que no havíem demanat i que, molt amablement, ens van dir que era una invitació. El meu fill ràpidament va començar amb la conya de: «als influencers us tracten diferent». I just feia gràcia perquè, al mateix moment, réiem una persona de la barra que anava sola i feia fotos de manera ben ostentosa.
No crec pas que ningú em conegui allà i, tot i agrair el detall de la invitació, no vaig acabar d’entendre el motiu. El plat era la seva versió de la sopa de ceba amb botons de comté: bona, sí, però força allunyada dels cànons d’aquest clàssic.
I com a darrer servei, la guatlla amb gnocchi i mongeta verda. He de dir que la guatlla estava espectacular, d’aquelles que et queden a la memòria. Em va recordar a les que ens envia a casa l’Higinio, des de Madrid, tot i que a Glug estava treballada amb una cocció més sofisticada.
Vins i postres a Glug
La carta de vins ens va semblar molt completa, més que carta gairebé un llibre. A més, tenen una pissarra ben visible amb l’oferta de vins a copes, un detall que sempre s’agraeix.
Jo vaig demanar una copa d’escumós, mentre que qui m’acompanyava es va animar amb la sidra que també sortia a la pissarra.
I de postres —les que ja heu vist a la foto anterior— vam escollir el Peti Glug, a base de formatge cremós. El que vaig tastar em va semblar senzillament espectacular.
Conclusions i Reflexions
El local fa cantonada i de seguida et crida l’atenció. A dins, el protagonisme és per a una barra llarguíssima amb la gent asseguda d’esquena al carrer i unes poques taules arran de finestra.
He de confessar que no soc gaire de barres. No pas per comoditat (els tamborets d’avui són prou còmodes), sinó perquè trobo a faltar aquella intimitat per parlar amb qui vaig.
Ara, també entenc que a molts els agradi tenir cambrers i cuiners a un pam: alguns per veure com treballen, altres per xerrar-hi i fins i tot qui aprofita per explicar —molt seriosament— que fa fotos per un reportatge 😉.
Jo continuo preferint taula i conversa reposada, amb la interacció justa amb el restaurant. Però vaja, per sort no tots busquem el mateix.
Pel que fa als plats, molt ben resolts. El servei, encantador, i amb el detall que molts plats els servia (o com a mínim així ho vam interpretar) la mateixa persona que els havia preparat. En total, vam arribar a interactuar amb quatre o cinc persones diferents.
En resum: Glug és d’aquells llocs recomanables i dels que surts pensant “segurament hi tornaré”.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Gràcies per aquestes ressenyes, Ricard!
Els teus criteris de valoració els trobo molt encertats, de fet, quan hem anat a algun dels restaurants que has recomanat, hem coincidit amb la teva opinió.
D’altra banda, aquest estil narratiu, objectiu amb tocs subjectius 🙂 fa molt agradable la lectura.
Salut!
Content que em llegeixis Montse!
Jo ho intento explicar, tal com ja feia fa anys quan no hi havia xarxes. Era la típica xerrada amb els amics o companys de feina.
Després vaig crear aquesta web i la cosa es va estendre, però jo intento mantenir el meu estil narratiu amb els tocs subjectius que dius i sense cap lligam amb els restaurants.
I tal com he dit, content que em llegiu !
Gràcies i salutacions!
És una llàstima que no tinguin la carta – i en català- a la web!
(per cert li ho vaig comentar a l’Eduard de Can Saia, que en tenen, però tampoc la tenen actualitzada, i em va dir que no tenia temps, que la cuina era el que l’interessava… :=) )
Sí, em costa molt anar a llocs on no pugui veure que ofereixen a la web. De fet en general, els evito a no ser, com aquest cas, en que tenia molts feed backs del restaurant.
Però per exemple, quan viatgem, restaurant sense poder veure que ofereixen i a quins preus, l’evito.
El tema que em dius que «no tenen temps» com el cas de Can Saia, t’he de dir que l’entenc. L’empresa que jo tenia abans de jubilar-me, només tenia la web en català i entenc que perdia oportunitats pel fet de no tenir versió castellana. Però era una empresa petita on jo feia d’«home orquestra» i moltes vegades, ni la web actualitzava.
Llocs petits com Can Saia i molts d’altres, soc més benevolent quan veig webs no actualitzades….
Salutacions!
Davant la seva cua de bou o el melós de vedella jo també els hi perdono!! :=D
😊😊😊👍
Molt bona crítica, com sempre. També el tenia en la meva llista de llocs a anar-hi, en part per l’aspecte exterior tan curiós com per les opinions positives que he escoltat sobre aquest lloc.
Molt lamentable lo de la web sols en castellà, és tan fàcil de resoldre que no té cap sentit.
Una pregunta, com és que t’abonen els Vichy? Potser tenien una altra aigua amb gas i la vas tornar? A mi m’ha passat…
Salut!
Gràcies pel tema crítica, que de fet no deixa de ser una explicació planera.
El tema web sense català, tot i que no m’agrada, el tolero més que no pas que no m’atenguessin en català. Està clar que ho vull tot, però si he d’escollir vull l’atenció en directe.
I ni idea dels Vichy. De fet m’hi has fet fixar ara perquè quan el total que m’arriba està en el mateix nivell de magnitud del que indica el meu càlcul mental, ni em miro el tiquet. Imagino que deu tractar-se d’una errada d’ells.
Salutacions!
Una carta curta i amb plats curiosos. Això de les croquetes de macarrons no m’ha sorprès gaire, el meu pare en fa truita de macarrons quan queda un platet.😅.
Et farem cas i provarem de reservar taula.
Salut!!
Crec que t’agradarà…. està molt bé el concepte.
Ja veig que amb això dels macarrons, no estic a l’última. Però curiosament, de petit no m’agradaven gaire (potser per la poca traça amb que els feien a casa). I els vaig descobrir a prop dels 40 anys quan el meu fill en demanava als restaurants i com era poc menjador, jo l’ajudava. I vaig dir «són bons!».
Salut!