La Bendita. Queden llocs decents a tocar la Sagrada Familia

La Bendita, continua oferint una proposta amb personalitat, sense haver-la adaptat a un tipus de cuina pels turistes que envaeixen la zona. Em feia una mica de respecte tornar-hi per l’allau constant de gent al voltant de la Sagrada Familia, però la bona notícia és que  continuen oferint una bona proposta amb personalitat.

De fet, vam arribar a La Bendita per una d’aquelles casualitats que, de tant en tant, acaben bé. Feia temps que volia tornar-hi, però un migdia de juliol, amb tota la fauna turística de la Sagrada Família campant a pocs metres, no semblava precisament el millor dia.

La idea inicial era dinar a Can Josep, un restaurant pel qual tinc una estima especial. Però en arribar-hi ens van explicar que un problema de subministrament elèctric els obligava a tancar aquell migdia.

Vaig començar a fer un repàs mental dels restaurants que teníem a menys de vint minuts a peu. Em va venir al cap un xinès, El Bund, del qual guardava un bon record. D’aquells llocs als quals potser no aniries expressament des de casa, però que, si ets pel barri, sempre són una bona opció.

Però aquell tampoc era el nostre dia. Tot i que Google insistia que era obert, vam arribar-hi i ens vam trobar la persiana baixada.

L’última bala era La Bendita. “Ens hi acostem i que sigui el que Déu vulgui”, vaig pensar. En arribar-hi, el restaurant era ple i ja ens imaginàvem la resposta. Però la sort, que fins aleshores no havia estat del nostre costat, va decidir aparèixer. Una persona que dinava sola i ja havia acabat, en veure que ens deien que no hi havia taula, ens va oferir la seva abans de marxar.

Va anar tot tan ràpid i amb tanta gent a la terrassa exterior, em va tallar fer una fotografia del local. La que veieu avui és “gentilesa” del seu Instagram.

Per què La Bendita és un lloc interessant

La Bendita és el projecte personal de Gonzalo Riviere, a qui alguns recordareu de l’etapa de Zero Patatero, quan aquest formava part del Grupo San Telmo. Abans encara havia passat per Els Garrofers d’Alella. Suposo que continua al capdavant del restaurant, però ja sabeu que tinc el costum de passar força desapercebut pels llocs i ni tan sols se’m va acudir preguntar.

La sensació que ja em va donar el cop anterior fa és que aquí ha pogut desenvolupar una cuina molt més personal, sense les limitacions que sovint comporta formar part d’un grup de restauració.

El local és ampli i lluminós, distribuït entre una planta baixa i un altell. Quan el temps acompanya, la terrassa completa una proposta molt agradable, tot i estar a tocar d’una de les zones més transitades de Barcelona.

I, si he de posar-hi algun però, com ja vaig dir a l’anterior crònica, és el nom. La Bendita és d’aquells noms que semblen molt inspirats el dia que algú els inventa, però poc pràctics quan els has de buscar a Google. Feu la prova i veureu que apareixen tota mena de negocis, molts d’ells sense cap relació entre si.

Sempre m’ha sorprès que, abans d’obrir un negoci, no es dediqui una estona a comprovar si el nom serà fàcil de localitzar d’aquí a uns anys. Al capdavall, avui una bona part dels clients arriben precisament a través d’una cerca.

Que ofereix la carta de La Bendita

La carta no és gaire extensa i això, lluny de preocupar-me, acostuma a ser un bon senyal. És d’aquelles que amb una simple ullada ja et desperten les ganes de demanar mitja carta. De fet, gairebé hauria pogut dir al cambrer: «porteu el que vulgueu».

Ja sabeu que valoro especialment els restaurants que mostren la seva oferta a la web, amb els preus inclosos. La Bendita ho fa i això sempre suma punts. Us mostro la carta que ens vam trobar aquest darrer dimecres.

Què vam demanar

Els arrossos feien molt bona pinta. Només calia donar un cop d’ull a les taules del voltant per veure’n uns quants amb molt bona presència. Però, amb el restaurant ple de gom a gom i l’avís que calia comptar uns vint minuts d’espera, vam decidir deixar-los per a una altra ocasió. Ja sé que vint minuts són perfectament normals, però quan el menjador és ple i coincideixen moltes comandes d’arròs, el rellotge acostuma a córrer més lent del que diu la cuina. I, a més, nosaltres ja arribàvem més tard del previst després de tots els entrebancs del matí.

Per començar, i acompanyats d’una excel·lent coca de pa amb tomàquet, vam compartir unes croquetes de pernil i una tatin de tomàquet de penjar amb burrata. Les croquetes eren cremoses, amb una textura magnífica, mentre que la tatin ens va semblar una proposta original.

He de confessar que aquest plat no l’hauria demanat jo. Tot i ser un gran fan del tomàquet, quan passa pel forn o es cuina gairebé sempre em sembla que perd bona part de la gràcia. En aquest cas, però, el resultat era prou convincent.

Com a plats principals, jo vaig optar pels calamars a la planxa amb ceba i salsa de xerès, mentre que l’altra opció va ser el roast beef. Evidentment, el vaig tastar i em va semblar tan encertat com els meus calamars. Potser les patates al damunt hi quedaven rares, però així va arribar.

En resum, una cuina sense artificis, ben executada i amb producte, que permet gaudir d’un molt bon dinar en una zona de Barcelona on, d’entrada, potser no esperaries trobar una proposta d’aquest nivell.

 Vins i postres a La Bendita

La carta de vins és prou variada, però hi vaig trobar a faltar una oferta de vins a copes. Sempre em fa una certa mandra haver de preguntar si en tenen i, sobretot, exposar-me al ritual posterior. Massa sovint acaba amb preguntes del tipus «Com li agrada?» o el ja clàssic «¿Seco o afrutado?», dues expressions que em costen d’encaixar perquè simplifiquen un món infinitament més complex.

En aquesta ocasió, però, la conversa va anar per un altre camí. Després de confirmar que sí, que servien vi a copes, la primera proposta va ser un verdejo. Devem fer prou mala cara perquè, de seguida, la van reconduir cap a una garnatxa blanca de la DO Empordà, una opció molt més alineada amb els nostres gustos.

Jo, però, arribava força assedegat després de les caminades i, en veure que tenien una IPA entre les cerveses, no vaig dubtar gaire. No em considero especialment cerveser, però les IPA són una de les poques excepcions que sempre em venen de gust.

La carta de postres també era prou atractiva —la podeu veure més amunt—, però aquell dia cap dels dos en teníem ganes i vam passar directament al cafè.

Conclusions i reflexions

He anat repetint al llarg de la crònica que no em feia gaire confiança la concentració de restaurants al voltant de la Sagrada Família. Però, com passa gairebé sempre, les generalitzacions tenen excepcions. I de ben bones. Sense anar més lluny, Bardeni, al carrer de València, continua ocupant des de fa anys un lloc privilegiat en el meu particular top 5 barceloní. Això sí, presentar-s’hi passades de llarg les dues de la tarda em va semblar abusar massa de la confiança.

Pel que fa a La Bendita, la visita va confirmar les bones sensacions que ja en tenia. Em continua semblant una de les propostes més recomanables d’aquesta lliga de restaurants pensats per compartir plats. La carta està ben construïda, amb algunes elaboracions originals i sense necessitat de recórrer a extravagàncies.

El servei em va semblar especialment ben resolt. Amb el restaurant ple fins dalt, l’equip treballava amb agilitat, coordinació i eficàcia, sense transmetre en cap moment sensació de desbordament. És d’aquells detalls que sovint passen desapercebuts, però que fan que un dinar flueixi.

I em queda un petit deure pendent. Els arrossos que anaven desfilant cap a les altres taules feien realment bona pinta i, a més, la carta ja anuncia que també es poden demanar en ració individual, un detall que molts agrairant. Si hi torno, tinc la sensació que aquesta serà la primera pàgina de la carta que miraré.

Resum de La Bendita

• Un lloc amb una carta ben pensada i atractiva
• Preus moderats
• A càrrec de professionals contrastats
• En un local ampli i agradable
• En conseqüència, recomanable