La Estrella al Born, és un dels restaurants que de fa anys he recomanat i el qualificava d’imprescindible a BCN Al costat de l’estació de França, amb 5 generacions al seu servei i quasi cent anys d’existència.
Feia prop de tres anys que no anava a La Estrella. Tot i això, cada desembre, quan faig el resum dels llocs que més m’han agradat, acostumava a aparèixer a la categoria dels restaurants que continuo recomanant malgrat no haver-hi tornat durant l’any.
Per què no hi havia tornat? Sincerament, no ho sé gaire. A vegades la tria dels restaurants depèn de factors tan poc gastronòmics com qui m’acompanya, la zona on em toca anar o simplement les altres gestions que aprofito per fer quan pujo a Barcelona des de Cambrils.
L’anterior crònica començava amb una frase ben contundent: «…està sempre en la meva llista de preferits a BCN. És un dels llocs als quals m’agradaria anar almenys un cop l’any…». La recordava perfectament mentre caminava cap allà. Però també he de dir que, després d’aquesta visita, la meva sinceritat ja no em permetria repetir-la exactament igual.
La Estrella està ubicada en un carrer per a vianants al costat de l’Estació de França i, per tant, allunyada d’una part del bullici que sovint caracteritza el Born. És un establiment amb més de cent anys d’història, regentat actualment per la cinquena generació de la mateixa família. Com a restaurant existeix des de l’abril de 1924, tot i que anteriorment ja funcionava com a fonda.
Que ofereixen a La Estrella
Com sempre a La Estrella, hi trobem una carta relativament estable. Però el veritable valor del lloc no acostuma a estar imprès, sinó en els plats que el Jordi —propietari i cap de sala— canta en veu alta amb una passió encomanadissa. I també amb aquella prudència de qui sap explicar i suggerir sense pressionar ni incomodar els clients.
Ja sé que aquesta fórmula dels plats «cantats» no agrada a tothom. Hi ha qui es posa nerviós si no veu el preu escrit al costat. Però també he de dir que els clients habituals sabem que aquí mai hi ha sorpreses desagradables quan arriba el compte, cosa que no es pot afirmar de tots els restaurants. A més, bona part dels plats que anuncia oralment ja són a la carta; simplement els vesteix amb més detall i entusiasme.
De fet, tota aquesta petita cerimònia forma part de l’encant del lloc. Els expliquen, et deixen uns minuts per reflexionar i, només després, tornen a prendre nota. És un ritual que molts dels seus fidels trobaríem a faltar si desaparegués.
Per això em va sorprendre que aquest cop el repertori de plats cantats fos notablement més curt del que recordava. Altres vegades el problema era decidir entre moltes temptacions; en aquesta ocasió, en canvi, em vaig trobar pensant: «I ara què agafo?».
Potser va ser una impressió meva. O potser hi influïa el fet que eren els darrers dies d’un menú especial batejat com a «dels 102 anys», que el Jordi explicava amb una il·lusió perfectament comprensible. Entre una oferta oral aparentment més reduïda de l’habitual i l’entusiasme amb què presentava aquest menú commemoratiu, vam decidir posar-li les coses fàcils i acceptar la proposta.
Com es va desenvolupar el menú
Després de l’aperitiu del dia i unes croquetes que vam demanar fora del menú — perquè en guardàvem un molt bon record de visites anteriors—, va arribar el primer dels quatre plats que el menú anunciava com a «mitges racions».
Van ser aquests cigrons amb gamba gratinats amb mussolina d’all, que van aconseguir la unanimitat dels quatre comensals a l’hora de triar el millor plat del dinar. I això, dit sigui de passada, tampoc deixa en una posició gaire brillant la resta de propostes.
Cada servei anava acompanyat d’una petita explicació històrica relacionada amb La Estrella i els seus cent anys de trajectòria. El segon plat va ser aquest mollete de calamar a la romana amb all negre. Curiós i agradable de menjar, però una mica fora de conext.
El tercer servei havia de ser el bacallà atascaburras de l’àvia. I aquí va arribar una de les decepcions del dinar. De sempre, La Estrella havia tingut fama per les seves elaboracions de bacallà i jo tenia molt bon record precisament aquest plat d’una visita anterior.
Però per un problema de cuina d’última hora van substituir-lo per aquesta altra proposta. I aquí reconec que potser entro en el terreny de la subjectivitat, però em va semblar una ració massa petita, passada de cocció i sense cap element que la fes memorable. Un plat que no vaig acabar d’entendre dins d’un menú commemoratiu de quatre serveis.
Finalment, va arribar la galta de vedella, un plat que durant anys havia sentit cantar amb orgull allà, destacant-ne les llargues coccions, però mai l’havia demanat.
Estava bona, però tampoc vaig trobar-hi res que la fes destacar especialment. Potser també perquè els darrers anys, la galta s’ha popularitzat tant que ha passat de ser una elaboració singular a aparèixer en cartes de tota mena.
Vins i postres a La Estrella
La carta de vins continua sent un dels punts forts de La Estrella. Està ben treballada, amb referències poc habituals i una selecció que convida a sortir dels camins més transitats. En aquesta ocasió, i aprofitant que es tractava d’un dinar de celebració, vam optar per compartir un parell d’ampolles d’aquest cava, que ens va sorprendre molt positivament.
Pel que fa a les postres, han estat tradicionalment una de les senyes d’identitat de la casa. Sempre he admirat la seva capacitat per aportar creativitat i personalitat en aquest apartat.
Durant anys, el meu final habitual era el gelat de wasabi, una d’aquelles postres que encara recordo i que buscava en cada visita. Aquest cop, però, el menú marcava el camí i ens va tocar aquest flam.
I s’ha de dir que, sense arribar a l’impacte emocional del recordat gelat de wasabi, resultava original, ben executat i probablement va ser un dels moments més inspirats del menú.
Conclusions Reflexions a La Estrella
He dubtat força abans de publicar aquesta crònica, perquè no és el tipus de text que m’agrada escriure. Però de la mateixa manera que durant anys he parlat molt bé de La Estrella i he rebut comentaris de gent que hi ha anat arran de les meves recomanacions, també em sento amb l’obligació d’explicar quan la percepció ja no és la mateixa.
De fet, en marxar, quan em van preguntar com havia anat tot, vaig optar per un diplomàtic «tot bé». Era un dinar de celebració, anàvem amb convidats i no era ni el moment ni el lloc per començar debats gastronòmics ni generar incomoditats.
Ja passades unes hores, em va venir al cap un detall aparentment menor. Quan vaig fer la reserva per la web, vaig deixar a l’apartat observacions, unes paraules dirigides al Jordi, fet poc habitual en mi. Sempre havia tingut una bona relació amb ell. Fins i tot durant la pandèmia em va trucar per interessar-se per com anaven les coses.
I em va sorprendre rebre una resposta impersonal i en castellà. No era una reserva automàtica, sinó una petició que algú havia de validar. Segurament ni tan sols la va llegir ell i la va contestar qualsevol altra persona. Però quan surts decebut, tendeixes a interpretar aquests petits detalls com una peça més d’un mateix trencaclosques.
I compte, que no dic que La Estrella sigui ara un mal restaurant. Seria injust afirmar-ho.
El que passa és que, per a mi, havia estat durant molts anys un gran restaurant. D’aquells llocs que recomanava sense dubtar i als quals sempre volia tornar. I aquesta vegada, sense poder assenyalar cap desastre concret ni cap error greu, vaig sortir amb una sensació agredolça.
Altres restaurants de la zona
A mi em va passar exactament el que tu descrius en el comentari i així ho vaig reflexar en el meu comentari a verema.com al 17 de juliol de 2025 que adjunto
Al parecer Pau el hijo de Jordi y Pepi ha cogido definitivamente las riendas del negocio y ha impuesto sus criterios, además de incluir 1924 año de sus inicios al nombre del restaurante siendo ahora La Estrella 1924 la carta se ha reducido muchísimo, como novedad ofrecen un menú con dos entrantes en formato de media ración, dos medias raciones de platos principales uno de pescado y otro de carne y dos medios postres con un precio de 66 € bebidas aparte, precio totalmente desproporcionado, los platos de carta han evolucionado reduciendo cantidades y elevando el precio, han desaparecido aquellos atractivos platos que Jordi iba cantando, desde mi punto de vista una manera de minimizar trabajo en cocina y optimizar compras, la que seguramente es pareja de Pau está en sala además del camarero de toda la vida, así pues han pasado de tres a cinco trabajadores con el incremento de costes que ello conlleva y que necesariamente repercute en el precio final del ticket.
Destacar que este dia éramos solo seis comensales ocupando tres mesas, seguramente no soy el único cliente al que ha defraudado el giro que ha tomado el restaurante.
Mi acompañante con el que en varias ocasiones habíamos compartido mesa en este restaurante coincidió conmigo en la evolución negativa que éste había tomado.
Descartado el menú nos decidimos por
Aperitivos
– Aceitunas
– Montadito de vitelo tonatto
Entrantes
– Croquetas de gamba 3 unidades, muy buenas
– Coca de calabacín y queso scamorza, más que coca, mini coca (16,5 €) carísima
Segundos
– Lubina salvaje con chips y verduras de temporada, buen punto de cocción
– Bacalao con pil pil de pistachos muy bueno
Postres
– Pana cotta de café y palomitas (9 €)
– Sorbete de limón
Para beber una botella de medio litro de agua osmotizada (2,25 €) y una botella de Dent de Lleó elaborado con las variedades chardonnay y garnacha blanca por Celler Mas Vicenç en la localidad de Cabra del Camp y acogido a la D.O. Tarragona, servicio consistente en apertura, cata y primer servicio.
Terminamos con dos cafés.
La Estrella era hasta ahora uno de mis restaurantes de cabecera en Barcelona, después de esta comida, dudo mucho que repita, en una palabra su nueva orientación me ha decepcionado.
Bona tarda, Jaume,
No saps com m’ha alegrat llegir el teu comentari, perquè m’ha tret un pes de sobre.
Tenia molt bons records del lloc, també el vaig publicar i valorar quan escrivia al Que FEM de La Vanguardia i tenia com un malestar d’haver publicat, tal com ho he publicat.
Però amb el teu escrit, totalment en la mateixa línia, m’has alliberat del tot.
I en l’escrit, encara he fet curt… perquè el tros de bacallà, que no era l’anunciat i estava sobre cuit, era realment miserable en mida. Podria passar en un menú d’aquells de 8 o 10 serveis, però no com mitja ració. I va ser l’opinió dels 4 que dinàvem… no m’ho van dir en directe per no semblar una descortesia (era el convit pel meu aniversari), però van acabar confessant.
Vaja, que amb el que expliques, tot té una lògica i el dia que el Jordi es jubili, allà els queden «3 telediarios».
Salutacions i gràcies per passar per aquí.
Bona tarda Ricard,
sino vaig errat, vaig posar un comentari a la teva ultima publicació d’aquest restaurant (que no he sapigut trobar) on narrava exactament el què tu comentes en el post actual. Quan vaig anar-hi, era just, per coincidència, quan feien 100 anys i va ser molt decebdor.
Ara veig que segueixen igual i allargant un centenari (102 anys) innecessiariament.
Amb el comentari d’en Jaume tot cobra sentit.
A mi també em va sapiguer molt greu ja que era un restaurant que li tenia molta estima i hi anava 1 cop a l’any.
Esperem que el pare torni agafar les rendes.
Bona nit, Màrius.
Quan publico un nou post, sempre elimino l’anterior i reencamino l’anterior al nou. I per això no es mostren els anteriors.
La cosa no pinta bé, pel que diuen els comentaris i els que rebo en privat.
Però amb el que dius i reafirmen la resta de comentaris, això no és un «mal dia», sinó una davallada.
I no crec que el pare torni a agafar les rendes… Ni per edat, ni per no evitar problemes familiars.
Salutacions i gràcies per passar per aquí.
Hola Ricard,
Fa temps que segueixo el teu blog i coincideixo molt amb les teves valoracions, les positives i les negatives.
Vaig descobrir aquest restaurant gràcies i una crònica teva i em va encantar. Després he repetit varies vegades i sempre amb bons resultats, excepte la darrera ara fa un parell d’anys.
Hi vaig anar amb uns amics i en un dels primers plats va apareixer un cabell de bones dimensions i ben visible, fent que el comensal deixés immediatament el plat. Quan ens van retirar els plats, van preguntar el motiu de deixar-lo i els varem ensenyar el motiu. Van demanar disculpes i “si ho hagués dit, li hauriem portat una altra cosa del seu gust”.
Fins aquí tot correcte, però la sorpresa va venir amb la factura que incloia el famòs plat i que ens va portar el mateix Jordi que a continuació ens va cobrar tan alegrement.
Només va faltar suplement per ingredient adicional, com amb les pizzes!
Hi ha errors que poden passar, però després s’ha de saber estar a l’alçada i ells no hi van estar.
Salut i vi!
Bona nit Pere,
Veig que som molts que no ho veiem bé.
Pel que fa als comentaris anteriors, quan publico un nou post, elimino l’anterior, redirigint el vell al nou. I desapareixen els comentaris de l’anterior visita.
El que dius em recorda una situació semblant al desaparegut Racó d’en Freixa. Ens van servir un capipota en què al plat, hi havia l’etiqueta del xoriço. I el mateix procediment… retirar el plat, però cobrar-lo sense cap mania.
Recordo vaig fer un post fent conya del tema. I al cap de poques hores van aparèixer dos posts amb grans elogis del lloc. Un a càrrec d’un conegut periodista i l’altre d’una dona que hi toca prou en tema gastronomia, però lligams de barri la devien obligar. Vaig continuar la conya per les xarxes, anomenar-los els «bombers» i ja imagines que vaig guanyar dos nous «no amics» 😂.
Salutacions i gràcies per passar per aquí.
Quan et jubiles i la feina l’ha de fer un altre de vegades té aquestes conseqüències, i això queda més palès als oficis.
També podem parlar què ara, el de cuiner ja no és un ofici, és una professió, però llavors es perden aquelles aportacions familiars….
Desconec si l’all negre ja es feia servir al 1924, però un mollete en aquest menú grinyola una mica.
Salut!
De fet, quan vaig reservar, feia 3 anys que no anava i tampoc segueixo massa les interioritats dels restaurants.
Vaig sortir decebut i ja veus que he escrit, tot i que sense prémer l’accelerador.
Ara en llegir les cròniques aquí mostrades, així com comentaris en privat o a Twitter, veig que la cosa no funciona com caldria. I tens raó en el que dius, tot i que aparentment no es veu cap jubilació, però de fet deu ser-hi, encara que sigui gradual.
I així com el plat top, votat pels 4 van ser els cigrons, hi va haver unanimitat que un mollete grinyolava allà, així com de la miserable porció de bacallà.
Salut!
Hola Ricard,
Jo, en els darrers 24 anys he anat força vegades a La Estrella i sempre he sortit content.
No obstant això, després d’uns anys sense anar-hi (com tu) vaig tornar farà uns dos mesos i vaig sortir dient, amb molta pena, que no hi tornaria.
No sé si sóc un carca o si no m’he adaptat als nous temps, però vaig trobar racions molt minses i preus excessius. I disculpeu perquè potser només són sensacions meves.
Salutacions,
Carlos
Bon dia Carlos!
Veig que ens ha passat el mateix. I mira que hi vaig anar amb il·lusió per celebrar un aniversari important.
Pel que fa a racions i preus, que de fet són temes interrelacionats, coincideixo totalment. I el mateix em deia ahir en privat, la persona que fa uns vint anys, m’hi va fer anar dient-me «… i no t’estranyis si et canten la carta sense preus, que no tindràs cap sorpresa…».
I d’aquell cop, he anat fent visites, publicant-los a la meva web i també en el seu moment al Que FEM de La Vanguardia, a banda d’aportar-los un munt de clients.
Salutacions!
Una llàstima… De vegades els fills/filles modernitzen i milloren els restaurants familiars però en d’altres casos no. Potser aquí hi ha un exemple. El mateix va passar amb Cal Carter, a Mura, un restaurant excel•lent i econòmic que es va convertir en pijo i a preus exagerats (quan el client allà era el típic, com jo, que hi va després de fer una caminada i visitar el poble).
En el cas de Can Bosch, no sé com està el tema ara.
Salutacions,
Carlos
Hola de nou Carlos.
Tal com dius malauradament passa sovint això.
Tema Can Bosch, no sé què dir-te… El tema fill no em genera molta confiança i he deixat d’anar.
Però recordo el darrer cop que hi vaig anar, acompanyat per un cuiner amic meu, que havia tingut estrella (no és difícil endevinar qui és) I ell venia amb la il·lusió dels records que en tenia d’anys. I com és habitual en ell, va dir-li al fill, que ja estava al càrrec de la cuina «posa al teu aire».
I va el figura i comença a portar parides tipus cebiches i ja no recordo que més. I el meu amic, esperava un festival de peix a l’antic estil. No vaig ni fer post, perquè un tercer component del dinar (un reconegut imbècil), en va fer una mica de merder per les xarxes i no em vaig voler quedar al mig del foc creuat.
Però s’ha de dir, que no he tornat més i no puc opinar amb propietat.
Salutacions,
El teu post m ha fet tristor, el record de la Estrella i especialment del Jordi amb el seu entusiasme es molt bo , el que he llegit fa molta pena , que un lloc excelent de una familia , no de un grup , caigui . Per sort mantindre el bon record que tinc .
Bona tarda Sergi,
Ja em va fer tristor escriure el post i tenia por de ser una mala percepció… vaig quedar intranquil.
Però en veure els comentaris, per una part em van tranquil·litzar de pensar que no m’havia equivocat, però per altra, em van entristir pel motiu que tu mateix dius.
Igual reaccionen en veure que hi ha davallada de clients…
Salutacions!
Mentre omplin no canviaran…el que em dona esperança és que llegeixin aquests comentaris i reaccionin, tenint en compte que el seu públic és local, no turistes que hi van un cop.
Carlos
Pel que vaig llegint, aquí i en privat, no sé si omplen prou.
El dia que vam anar, dissabte migdia, alguna taula quedava lliure.
Però normalment el sector de restauració, no reaccionen a les crítiques… Sempre pensen que tenen la raó. Ho he patit fins i tot en llocs que mostrant una suau discrepància, s’han enfadat quan en general la crònica era positiva.
Tinc exemples, com per exemple el de Palo Verde, just enfront de Dry Martini, que em van «esbroncar» per un detall insignificant, i vam acabar a pinyes virtuals… Burreria total i, per cert, ara ja tancats… I en tinc molts més.
Salutacions,
Ricard i la resta de comentaris,
Us agraeixo molt que expresseu amb objectivitat la vostra impressió, i malgrat la vostra recança, perquè jo hi vaig anar ara fa un any i mig, pel pont de la Immaculada per les valoracions que en feies, Ricard, i aleshores encara devia mantenir l’esperit anterior. Era un dia de ventada forta però volia celebrar el meu sant i hi vam anar igual. Érem només dues taules o tres però ho vaig atribuir al temps. Hi vaig menjar molt bé i i en tenia un bon record, en sintonia amb el que deies que era abans. Si ha anat evolucionant cap al mollet i les racions petites no crec que m’hi torni a arriscar de moment. I això que era un dels que hauria repetit i que recomanava.
Gràcies i fins aviat,
Ja veus Imma, jo vaig anar-hi amb il·lusió i era un aniversari important per a mi. Vull dir que anava en positiu.
Tampoc és que fos un desastre… el problema és quan veus que allò va de baixada.
Tampoc era la primera opció, però era dissabte i Alkostat no obren… alguns altres que són llocs que em fan feliços, resulten incompatibles per a diferents motius amb qui m’acompanyaven.
Tenia com 10 llocs amb ganes d’anar i per eliminació van anar a La Estrella. I ja veus…
Salutacions!
Benvolgut Ricard,
vam anar farà 2 o 3 anys, seguint una entusiasta recomanació, imagino que la teva; les expectatives, així, eren altíssimes.
Ens va defraudar tot: quelcom estrany que flotava a l’ambient, cosa que no he notat mai en altre lloc; el servei, i finalment el menjar.
Vam acabar ràpid i vam marxar amb la convicció de que no tornariem mai més; i força desconcertats per la discordància amb la recomanació.
I ara, llegint la teva crònica, m’alegro de que ara coincidim; si bé és una pena que hagi empitjorat així, és clar.
Una abraçada
Bon dia Lluis,
Ja veig que tots els comentaris van en la mateixa direcció.
Una llàstima.
Em sap greu per tota la gent que he enredat, per no saber el canvi.
Una abraçada!
Bona tarda Ricard,
no pateixis, en absolut, forma part del sport!
Voldria comentar un cas relacionat: fa anys vaig anar al Bacaro, seguint la recomanació d’un altre influencer.
No em va agradar genys; ens van posar en un altell, i a partir d’aquí em vaig emprenyar i ja em va semblar tot un desastre, i un tourist trap.
Després vaig veure que sortia a la teva llista, i que et semblava bé.
Encara ets d’aquesta opinió?
Una abraçada,
Lluís
Hola de nou Lluis,
A Bacaro hi vaig més sovint i em continua agradant els plats que fan.
Però hi ha coses que són molt subjectives… per exemple a mi m’agrada més estar al dalt que a la planta baixa i, en canvi, tu prefereixes planta baixa.
Així i tot, aquest el tinc més controlat a diferència de l’Estrella.
Una abraçada!
Doncs jo seré la veu discrepant.
Vaig anar hi fa un mes amb uns amics. És veritat que, per ser dissabte, el lloc estava mig buit, cosa que em va estranyar, però a mi em va anar bé perquè així vam estar molt tranquils. Ens va atendre el Jordi que, sens dubte, forma part de l’encant de l’indret. A banda de la carta, que em va semblar igual que fa 2 anys, tenien 4 o 5 plats del dia, dels quals només recordo els canyuts, però sí que recordo que vam sortir molt contents. Crec que ens vam partir 5 primers i 3 segons: per suposat l’arròs en llauna que estava igual de bo que el darrer cop.
Jo personalment no vaig notar cap davallada.
També és cert que el “mollete” aquest de la foto tira enredera.
Però em sap greu que tots ho vegeu d’una altra manera, perquè tantes opinions coincidents deu voler dir alguna cosa. I també perquè és trist sortir decebut d’un lloc que estimaves.
A mi m’agrada la Estrella perquè és un restaurant diferent, elegant sense ser opulent, amb personalitat única i amb un mestre de cerimònies encantador, i el fet que ens expliqués moltes coses va deixar els meus amics gringos encantats.
Bon dia!
La discrepància és sempre bona!
Nosaltres vam sortir amb sensació agredolça. I en el meu cas, anava amb il·lusió en tractar-se del meu aniversari.
I em va saber greu, escriure el que vaig escriure i t’he de dir que ho vaig fer amb el fre de mà posat.
Però em va sorprendre molt rebre totes les reaccions que pots llegir més amunt a les que podríem afegir les que em van arribar per privat. Perquè mai m’havia passat tanta coincidència i menys en detalls negatius,
A veure com evoluciona i ja saps que jo era un defensor d’aquest lloc, publicant-lo en diverses ocasions, aquí i al suplement de La Vanguardia.
Salutacions i agraït per aportar el teu punt de vista.