La Tasca d’en Joan és un d’aquells llocs que, si et quedes amb la primera impressió passant pel carrer, potser no hi entraries… i seria un error. Quan entres, et trobes en un lloc ben curiós i amb plats que sorprenen i valen molt la pena.
Tot i que l’adreça sigui Mont-roig, la zona tothom la coneix com Miami Platja. Per situar-nos, està just tocant mar, entre Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.
Porto prop de vint anys passant temporades per Cambrils i des de fa gairebé vuit que hi visc, en una urbanització no gaire lluny de Miami Platja. I, curiosament, en tot aquest temps mai havia fet cap dinar ni sopar en aquesta zona.
Potser perquè Cambrils havia tingut un pedigrí gastronòmic important, això feia que no ens plantegéssim explorar els voltants. Però, en el moment actual —i com a opinió personal—, Cambrils ha perdut bastant de pistonada en aquest aspecte. El que abans era una mena de meca del peix, avui s’ha homogeneïtzat bastant amb la resta de Catalunya. La raó és que el peix està car i els restaurants, no els queda altra alternativa que pujar els preus o jugar amb la qualitat del peix, que és el que acaba predominant.
Personalment, cada cop valoro més l’oferta de Reus que no pas la de Cambrils, on evidentment encara queden llocs que mereixen visita, però que sovint queden diluïts dins d’una oferta massa irregular amb bastants llocs de patacada.
I com que a les xarxes m’agrada seguir gent que estima la gastronomia de la zona, vaig intuir que La Tasca d’en Joan podia ser un lloc interessant. Així que vaig convèncer uns bons amics per anar-hi a dinar.
I ja avanço que la intuïció va ser bona… tot i que, d’entrada, entre la senzillesa del local i una carta força despersonalitzada, vaig tenir algun moment de dubte.
Que ofereix La Tasca d’en Joan
Ho podem resumir fàcilment. Als migdies feiners ofereixen un menú molt interessant i amb personalitat, amb plats que surten del típic i que venen de gust. Ho he anat seguint tant a l’Instagram de la Tasca com al del mateix propietari i cuiner, en Joan Turcó (@joanturco).
També hi ha l’opció de carta, que va ser la que vam escollir nosaltres. Als vespres —i imagino que també els caps de setmana— la proposta gira només al voltant dels plats i tapes de carta.
Ara bé, la carta, d’entrada, espanta una mica. Fa aquella sensació de bar de platja. Però si l’aprofundiu una mica, trobareu seccions força interessants: la de suggeriments, la d’arrossos, o les de taules d’embotits.
De la resta, ens va costar veure-hi el fil conductor i, sincerament, no sabíem gaire què triar. Així que vam optar per la via més intel·ligent en aquests casos: demanar que ens aconsellessin. I així ho vam fer.
Que vam acabar demanat
Com ja he comentat, vam optar per deixar-nos orientar. I ho va fer el mateix cuiner i propietari que dona nom al lloc: en Joan. Amb molta honestedat, ens anava explicant plats sense intentar col·locar-ne cap en concret, cosa que sempre s’agraeix.
Vam deduir que, abans d’anar a l’arròs, podíem compartir alguns plats:
Els musclos de la tasca, molt bons i ben especiats. A La Tasca d’en Joan hi ha diversos plats amb influències del sud-est asiàtic —fruit dels seus viatges— i, en aquest cas, les espècies estaven molt ben ajustades. Per cert, vam fer la foto quan ja havíem consumit alguns…
Tot seguit, un plat ben curiós: anxoves amb bitxos i gelat de bitxos. Ens van advertir que picaven una mica, però jo pràcticament no ho vaig notar. De fet, soc bastant resistent al picant; tant, que aquest any n’he fet conserva i han quedat tan potents que, en el darrer dinar a Cal Malcarat, l’únic que en va consumir vaig ser jo.
També van arribar uns calamars a l’andalusa, molt ben resolts.
I com a darrer plat abans de l’arròs, un lacón fet a casa. Estava bo, tot i que vaig estar fent patir la Marta dient que li comentaria que a mi em surt millor. La realitat és que el d’allà estava fet a partir de la cuixa del porc, mentre que jo el que faig al kamado és amb cap de llom… i, òbviament, les textures no tenen res a veure.
I finalment, l’arròs…
Que, per cert, ens va costar que ens en recomanés un, perquè en tenia més d’un que defensava amb arguments. El que va arribar va ser una creació pròpia: arròs brut de Miami amb pop, bacallà, bolets i un punt de tinta. I amb la paraula «brut», res a veure amb el que a Mallorca anomenen així. Aquí li diuen «brut», per estar «embrutat» amb una mica de tinta.
Un detall que em va agradar: cada arròs indica el tipus de gra utilitzat —en aquest cas, marisma— i la seva procedència.
I l’arròs era una autèntica passada. I ho diu algú que llevat d’excepcions, fa temps que ha deixat de demanar arrossos als restaurants, per evitar sortir emprenyat. Però aquest, sincerament, estava a un nivell molt alt.
Vins i postres a La Tasca d’en Joan
La carta de vins aposta clarament pel producte de proximitat, cosa que sempre és d’agrair. En aquesta ocasió, vam fer l’àpat amb dues ampolles de garnatxa blanca de la Terra Alta.
Totes dues prou interessants, tot i que, al meu gust, la primera va estar un esglaó per sobre de la segona.
A l’hora de les postres, jo vaig passar. Estava més que tip i, mentre els companys decidien què demanar, em vaig servir un darrer cullerot d’arròs, per pur vici i com a substitut de les postres.
Però els companys de taula no perdonen aquest apartat i van demanar: pastís de formatge, brownie i torrija. En tot cas, tenien molt bona pinta i els tres fets per ells!
No en vaig tastar ni un mos, però tots en van fer elogis. I, per experiència, sé que són gent de bon paladar.
Com a reflexió, probablement vam demanar massa. Amb l’arròs i un parell de plats previs per compartir, hauríem sortit perfectament. Però això ja és responsabilitat nostra.
Conclusions i Reflexions
La primera conclusió podria ser clara: no jutjar un restaurant per l’aspecte exterior ni pel de la carta. Sense l’interès que em va generar a través de les xarxes, probablement mai hi hauria anat.
El propietari em va semblar una persona interessant, amb inquietuds i bon nivell personal. D’aquelles amb qui, més enllà de la cuina, podries tenir bones converses. Rarament, interacciono gaire —per no dir gens— als restaurants, però en aquest cas va ser diferent. De la mateixa manera que li vaig elogiar els plats, també li vaig comentar la meva opinió sobre el que ja he comentat de la carta i em va dir que hi estaven treballant.
Per als que em seguiu, La Tasca d’en Joan, pot ser una opció a descobrir. Està a uns 10 km de Cambrils, però tampoc em faig responsable de si hi aneu un dia punta d’agost: ni del públic que hi trobareu ni del ritme de servei… que més d’una vegada ja he rebut esbroncades immerescudes 😂.
Com a punt més fluix, esmentaria el servei. El tracte amb en Joan —ja comentat— i amb la seva parella, responsable de les postres, va ser molt correctes. Però més enllà d’aquí, la resta no està a l’altura dels plats. Res greu ni fàcil de concretar, i menys encara en el context actual del servei de sala en zones turístiques.
En resum, un d’aquells llocs als quals segurament tornarem, i això no ho puc dir de tots. I si no hi tornem més sovint, serà per la dèria de continuar descobrint llocs per alimentar aquest hobby de publicar, que ja coneixeu.
El tiquet és d’avui per a 4 pax.
* Poso «a mitges» a reserva en línia, perquè ho vaig provar per Instagram i va funcionar
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Hi he passat alguna vegada per davant però laveritat m’ha sorpres. Hi anirem segur 👌 Gràcies com sempre
Jo ni per allà havia passat. Però em va entrar curiositat quan vaig anar a Miami Platja, per una carnisseria alemanya que em van recomanar i que recordava de l’exterior de fa anys quan no existia l’A7 i passaves per allà. I e veure’ls per les XXSS i observar que hi havia passió.
Aprofito també per recomanar-te-la… elaboracions alemanyes artesanals que valen la pena. Tot i que de fora -està al carrer principal i ben marcada- pugui semblar una cutrada 😂.
Salutacions!
Aquests llocs de platja tenen el seu perill encara que com expliques, de vegades tenim bones sorpreses.
Nosaltres, a Miami, anem a la Pastisseria La Glòria aprofitant cada visita a la veterinària i és un bon lloc, el recomano tant per esmorzar com per fer un berenar.
Això de viure a Cambrils i anar a la veterinària a Miami són manies de la meva filla, li agrada com treballa aquesta dona i a més a més sempre comprem allà el menjar dels gatets.
Salut!!
Llàstima que jo mai esmorzo ni bereno fora de casa… 😂
Però amb això dels subministraments, tots tenim les nostres manies… fins no fa massa, anava a comprar el pa a Montbrió… i ara -agafat fort- el faig importar de Móra!… tot i que això tampoc és complicat perquè la Marta hi puja un cop per setmana.
El que si resulta temptador de Miami, és la carnisseria alemanya Patrice, amb moltes coses bones i artesanals. De fora no atreu, però si mires dins, ja veuràs…
Salut!
Doncs al proper viatge cap allà ja fare cap a la carnisseria 😄
Gràcies!!!
Interessant aquesta ressenya de Miami Platja, un lloc que, a banda d’altres coses, ni el nom té atractiu. Caldrà fer-hi una escapada aviat.
Per cert, quin és el forn de Móra que esmentes? Jo hi vaig bastant sovint i, atesa la feinada per trobar un pa decent, m’agradaria tastar aquest.
Una abraçada…
Bona tarda!
El lloc ens va agradar, però vam anar en dia feiner. Com sempre dic, no puc respondre dels dies punta.
A Móra la Nova han reobert, crec que amb gent nova, un antic forn: L’enfarinada al carrer Lluís Companys, però a la part del carrer que és més estreta. I com la Marta va pel poble un cop per setmana, baixa el pa que prèviament encarreguem.
Si tens Instagram, busca «enfarinada» i podràs veure horaris i tipus de pans. Per si no en tens, ara t’ho enviaré per correu, que tinc el teu correu de quan poses comentaris.
Una abraçada!