Les Voltes de Sant Sebastià: Aquest post està escrit per l’Alicia Miravent, que no és el primer cop que col·labora aquí com guest blogger. En conseqüència reflecteix el seu punt de vista i ella contestarà els comentaris.

El Moianès malgrat no té deu anys com a comarca pròpia, fa molts més anys que és terra amb gran ventall gastronòmic; les tòfones, els bolets, els formatges Montbrú, la pastisseria Àger, el forn Cal Bou o qualsevol cansaladeria fa que sigui a tocar l’autenticitat de la zona.
I com no podia ser d’una altra manera el restaurant Les Voltes fa palesa el bon fer lluint sense complexes amb productes de proximitat, els clàssics de la cuina.
Està clar que Les Voltes és un dels llocs imprescindibles i que a més està de fa temps a la llista de 3(o+)a Taula com recomanat, com podeu comprovar fent clic a recomanats_comarques.
Les Voltes de Sant Sebastià, està situat a les antigues corts de bestiar d’una casa centenària del carrer Sant Sebastià de Moià. De la mà d’un magnífic jove xef, en Jan Fargas la carta és tota una declaració de principis del que hauria de ser un restaurant nostrat (interpreti’s amb la millor de les lectures).
Prou de complexes. Prou de creativitat sense solta ni volta. Prou de pops brasa. Prou ramen. Prou brutalitats. I això és el que fa la cuina de les Voltes abanderats de la cuina de mercat i de proximitat.
Què ofereix la carta de les Voltes?
Les Voltes ofereix plats de carta i pel cap de setmana menú a un competitiu preu de 33,90.-€ (begudes a part) i ara a principis d’any menú de degustació de la tòfona de sis plats de 65.-€.
També remarcar que tant en el menú com amb la carta treballen plats que haurien de ser indispensables; mandonguilles, llebre a la royale, pollastre amb prunes i pinyons, cap i pota i l’amanida de lletons fumats, o el queda pendent, peu de porc “Masia Tero”.
Què vam escollir a Les Voltes?
És d’aquelles vegades que tens la sensació que triant et perdràs alguna cosa, però amb la promesa de tornar-hi es soluciona tot
Van començar oferint-nos com aperitiu, un torrat de formatges Montbrú, pa amb catalana i crema de xirivia.
Tot seguit vam servir-nos els primers amb l’espectacular albergínia escalivada amb crema de parmesà i cansalada. i als que ens agrada l’albergínia poques vegades l’hem tastada tan fina, amb una crema que acompanyava a la perfecció i amb un tel de cansalada que hi donava el punt salat i llaminer.
També de primer l’ou ferrat amb tòfona negra i parmentier de patata. Tot i que no és dels millors anys de la tòfona, s’ha de dir que tenia molt bon aroma, i que aquest plat ja clàssic de la casa del temps de l’anterior xef, Eduard Azuaza.
Els segons; un excels arròs de colomí amb ceps. Com deien uns amics italians dels meus pares quan anàvem junts a menjar i per posar un adjectiu innovador «indimenticabili». De debò un gran arròs amb el colomí cuinat al punt i amb l’acabat de forn. També destacar que vam poder fer ració d’arròs per una persona.
I el darrer plat l’espatlla de xai ecològic del Pallars sense feina amb crema de ceps, que a primeres ens va semblar el més fluix (sobretot després de la potència de l’arròs) però que a mesura que l’anàvem tastant s’apreciava la finesa de la carn i el cep.
Postres i vins a Les Voltes
Una carta de postres en justa mesura on hi vam triar l’afinat de formatges de Montbrú amb nous del Moianès i codonyat (òbviament!) i el punt llaminer les xurros de Les Voltes amb xocolata negre desfeta.
També agrair i destacar que la majoria de vins son catalans, cosa que encara és rara avis en els restaurants de la nostra terra i que ens hauria de fer avergonyir i vam triar una DO Bages que ens agrada molt com son els CollBaix Celler El Molí, en aquest cas La Llobeta.
Conclusions i reflexions
Cal deixar-nos estar de tonteries; no pot ser que a restaurants de Catalunya costi tant trobar una sopa de ceba ben feta ni plats de la nostra cuina. En conseqüència, és molt il·lusionant que cuiners joves com en Jan Fargas mostrin els productes amb una cuina que els tracta amb la màxima cura i respecte i ens hauríem d’enorgullir d’aquest bon fer als fogons.
Finalment ens queda lamentar la tardança entre el final del segon plat i les postres, de la qual es van excusar repetides vegades els cambrers i una altra que no té res a veure amb el restaurant i seria demanar a aquests pares que no saben com es comportaran les seves estimadíssimes i malcriades criatures que es quedin a casa.
Resum
- Cuina de gran execució coherent amb el territori al centre de Moià
- I amb una relació qualitat – preu bona
- Local que s’accedeix a un soterrani que eren les antigues corts de bestiar
- Taules còmodes i ben espaiades
- I també molt bon servei, empàtic i professional i proper
- En conseqüència molt recomanable
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Bona cuina. Fa temps que no hi vaig i ara m’has fet recordar per tenir-l’ho present. És una escapada agradable des de Barcelona.
Salut i gràcies Alícia.
Josep Carles
Gràcies Joan Carles. És d’aquells llocs que torna la il·lusió de seure a una taula i gaudir del menjar.
Moltes gràcies per la recomanació, Alícia. Vull anar a Moià aviat.
Hola Nerea, és una bona “nova” comarca, amb excursions i bons productes.
Bones!
El teu comentari de “tens la sensació que triant et perdràs alguna cosa”, defineix perfectament el sentiment que tens quan estàs llegint la carta. Però com bé dius, s’arregla fàcilment tornant 🙂
Vaig estar fa uns dies i vam escollir el menú de tòfona què, tot i no ser gaire amant de menús monogràfics, el vaig trobar molt encertat i equilibrat.
Salut!!
Efectivament. Oi que sí? Ens va passar amb els peus de porc i amb la llebre i també amb el menú de la tòfona … Com diu bé diu el Ricard, a vegades quan no et fa paxoca res demanes un steak tátar… en canvi a Les Voltes…
Ja vaig veure les teves fotografies del menú i vaig tenir fred de peus…
gràcies Jordi!