L’Havana és un restaurant amb anys d’existència a BCN i oferint cuina catalana. Podríem aplicar la dita, de que ha tingut temps millors.
L’Havana ha estat un intent de 3(o+)aTaula i segurament l’últim, de cerca de restaurants clàssics, que portin temps oberts i dels que puguis sortir amb bones sensacions. La tria la va fer l’Esther i el post ha estat a càrrec del Jordi.
Ens vam animar amb llocs com Quilez i Casa Agustí, però després de més d’un fracàs, ja hem decidit que no ens volem amargar més. I no és que el lloc sigui intrínsecament fatal o el menjar sigui dolent.
Però és que tota la escenografia a L’Havana és demodé, l’ambient dels més surrealistes que he vist (de fet he de dir que tampoc arrisco massa normalment) i el menjar sense ser dolent, valorant-lo amb una nota escolar, no passaria del 6.
Al post conjunt veureu els plats, però us mostro els calamars que em van tocar a mi i eren nivell menú del dia dels econòmics. Feia temps que no menjava uns calamars tant pobres…
El servei era amable i diligent. Ens tractava bé a nosaltres i també s’adaptava a les taules, amb mitjanes d’edat altes i fins i tot superiors a la meva 😅. I els entretenia amb bromes a l’estil de «paella?… No pami». que feia anys no escoltava. Però el públic anava d’aquest pal.
Resum de l’Havana restaurant
Com resum, un lloc al que no tornarem segur. Però la culpa és nostra de voler cercar impossibles. Ni ells en van demanar anar, ni han fet cap acció que pugui resultar enganyosa. De fet si hagués estat una visita personal meva, no l’hagués publicat. Però a 3(o+)aTaula, tenim com norma publicar-ho tot.
Disposen de dues sales. Una a l’entrada més estil bar i l’altre interior i per la manera d’arribar-hi, amb tocs de clandestinitat, que va de «luju». I és «luju demodé», però imagino que aquesta és la intenció. I aquesta és la que suposo guarden, pel seu públic de sempre i gent que reserven com nosaltres.
I els tres vam coincidir al sortir de L’Havana, que haguéssim estat millor a la sala de l’entrada, evitant el soroll , les bromes del públic vintage i que vam deduir era bastant habitual.
I poca cosa més a dir, que tampoc és qüestió de fer sang…
Punt de vista global de 3(o+)aTaula
Si feu clic a la següent imatge, veureu el punt de vista global que tampoc és l’alegria de la horta…
Finalment, si voleu saber d’alternatives per la zona, que tinc publicades a la meva web, feu clic a,
Tu ho dius… no és qüestió de fer sang. I no crec errar si penso que l’única raó és l’amabilitat de la gent del restaurant. Imagino que a ells ja els va bé amb el públic que tenen i els comentaris positius que es generen a les pàgines més populars…
I pel que fa als calamars, sense tastar-los i només pel seu aspecte, no crec que arribessin a la nota global de 6. Oblidem-lo aviat…
Abraçada!!
No arribaven a 6… per descomptat que no. De fet és un plat que no demano mai, excepte en llocs amb garanties, com els que coneixem de Cambrils. Però d’allà no em venia massa cosa de gust…
El fet de no fer sang, no es tant per l’amabilitat de qui ens servia, sinó perquè és un lloc al que hem anat sense cap reclam publicitari, ni posts d’aquells dels #chic@_anuncio. Llavors és quan em sap greu entrar en un lloc que ningú m’hi ha cridat i posar-me a rajar.
En el fons no soc tant 🐏com pugui semblar….
Abraçada!!
Els calamars tenen un aspecte que no entra per l’ull.
Una llàstima de lloc, que el Santi recorda amb bon sabor de boca.
Salut
Per la meva part, mai havia estat, però em sonava el lloc.
I quan l’Esther el va proposar, pensant que seguiria on fire, em vaig alegrar.
Després un cop allà, la cosa es veia diferent.
I vaig sortir entristit, doncs 3 hores de tren (va ser un dia de retards), per dinar allò i amb l’entorn que ens va tocar, em semblava fins i tot cruel.
Salut!!
Bones,
Jo si que vaig de tant en tant. Tinc un amic que és un dels seus llocs de referència. Li tinc carinyo però haig de dir que els teus comentaris han estat assenyats i prudents.
Pel qui caigui pel restaurant aconsello els “callos” i després….els callos.
Però clar, en Jordi és un encant i jo vaig aterrar a Barcelona en aquest barri, entre Riera Alta, el carrer del Tigre i el del Lleó. Nostalgia en estat pur.
Felicitats Ricard,
Gràcies Joan Carles,
Vaig intentar ser prudent al veure’m obligat a publicar, a partir de la visita de 3(o+)aTaula.
Si hagués fet la visita jo sol, no l’hagués publicat, doncs com sempre dic, no m’agrada fer cròniques no positives, de llocs que treballen en silenci i sense fer publicitats enganyoses.
Gràcies per passar per aquí!