Osteria Borbotta és un dels restaurants italians relativament nous al Born que han generat soroll a les xarxes generant expectatives altes. Un lloc que puc recomanar i que està bé, però potser no tant com algunes comunicacions volen fer creure.
Deu fer mig any que Osteria Borbotta, va obrir en un carreró del Born, entre els del Rec i dels Flassaders. Hi vaig passar pel davant anant cap a aquest darrer carrer i, vista des de fora, és una «cucada» 😏. I tenint en compte que està a prop d’on viu el meu fill, vaig pensar que podia ser un bon lloc per fer-hi una trobada.
El restaurant està bé i, si l’haguéssim de puntuar, un 7 seria una nota força ajustada. Però no pas un 10, com algun cuqui-instagramer —d’aquells que només els falta aclarir que fan publireportatges— ha qualificat amb entusiasme desbordat. Ho desenvoluparé al llarg del post.
El que sí que queda clar és que la propietat sap moure’s bé en el món de la comunicació. Només cal fer una cerca per xarxes per veure que se n’ha parlat força. Amb la participació habitual d’alguns comptes que es presenten com a foodies o «creadors de contingut», oferint “col·laboracions”, alguns fins i tot amb agències pel mig, i amb la complicitat d’algunes guies que també n’han amplificat el ressò. I això no és pas contradictori, en el fet que el lloc pugui ser bo.
Espero que, si la gent del restaurant ho llegeix, no s’ho prengui malament. Ja m’ha passat en altres ocasions que, tot i fer una valoració positiva, es molesten pel fet de mencionar aquests aspectes que ells interpreten «que no cal». Recordo especialment un cas, el de Palo Verde, que després de publicar-los en positiu, em van fer arribar una bona esbroncada en privat, per mencionar el tema dels publireportatges. Ah, per cert… ja han tancat 😏,
Que ofereix Osteria Borbotta
Tenen la carta publicada a la web, amb unes petites diferències de la que t’ofereixen allà, però res greu. Us la mostro tot seguit.
Que vam demanar
Anàvem amb la idea de compartir un parell de primers. Un havia de ser els cocoli amb gorgonzola i speck, però s’havien quedat sense. Finalment, vam optar per uns espàrrecs a la brasa amb crema de pecorino i cansalada viada arrodolatta.
Mai demano espàrrecs als restaurants perquè, es tracta d’un producte que quan és temporada com ara, preparem a casa. Però entenc que, per a molta gent que no cuina o cuina poc, és un producte que crida. I amb la passió que la cap de sala ens els va recomanar, va fer que no ens poguéssim negar i s’ha de dir que estaven molt ben resolts.
L’altre plat a compartir va ser la mortadel·la a la brasa, que ens va generar curiositat. És un producte que, quan és bo, m’encanta, però mai l’havia tastat així. Va arribar en forma de broqueta, amb una base d’all i julivert, i ens va agradar molt —fins al punt de pensar a reproduir-lo a casa.
I ja com a plat principal —per dir-ho d’alguna manera—, en un italià sempre acabem anant a les pastes, vam demanar uns pici cacio e pepe i uns tagliatelle amb crema de bolets i botifarra de perol. Hi anàvem amb força expectatives… i aquí és on la cosa es va quedar una mica curta.
Les pastes eren bones, es notaven artesanes i ben treballades, però no arribaven al nivell dels nostres dos referents a Barcelona: Xemei i Bacaro, que són, de fet, els italians que més freqüentem. I no pas per la pasta en si, sinó per unes salses que no acabaven de rematar el conjunt.
Com a resum, els dos primers plats van destacar clarament, mentre que les pastes no van acabar d’estar a l’altura de les expectatives.
Vins i postres
La carta de vins era curta, amb vins italians i opció a copes, cosa que valoro. Vam escollir el Montepuciano.
Pel que fa a les postres, aquesta era l’oferta i perdoneu la inclinació de la imatge.
Vam escollir, recomanats per la cap de sala, la fragola a Brunelleschi, unes postres que em van semblar extraordinàries. I, dit per mi —que no soc gaire de postres—, encara té més mèrit.
Es tractava d’una cúpula que cal trencar per descobrir-ne l’interior, amb maduixes i nata, en un joc que inevitablement recorda la famosa arquitectura que li dona nom.
Conclusions i Reflexions a Osteria Borbotta
Pel que hem pogut veure al seu Instagram, és de la mateixa propietat que Bronzo, que ja vaig publicar fa uns mesos. Això lliga tant amb el bon nivell de sala com amb la seva capacitat per generar soroll mediàtic, que ja comentava a l’inici. Un model de promoció molt actual —i sovint criticat per mi— basat a fer passar publireportatges per opinions personals.
Ara bé, això no és incompatible amb el fet que el lloc estigui bé i que pugui valer la pena. Tota aquesta presència a Instagram o TikTok construeix desig i percepció, i ajuda a convertir Osteria Borbotta en un restaurant que vols provar, no només en un que existeix.
L’espai és molt cuidat i visualment atractiu. D’aquí el meu títol de «paradís per a cuqui_instagramers». Decoració ben resolta, estovalles de roba i poques taules. De fet, hi ha capacitat per a unes 14 persones, ampliables a 18 en algun racó més… però ja una mica posats en calçador. Si a la meva web tingués etiquetes de classificació, la de “romàntic” li escauria perfectament.
La cuina és oberta, cosa que permet veure com treballen els xefs, amb atenció al detall en el muntatge dels plats. I el servei és amable, proper i eficient.
En conseqüència, el meu veredicte és que val la pena visitar-lo. Potser no està al nivell que alguns volen fer creure —especialment en el capítol de les pastes—, però es mou en un bon nivell dins l’oferta que trobem a Barcelona.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
I quant vau pagar?
M’agrada molt que afegeixis la foto del tiquet. Crec que aquesta vegada te n’has descuidat.
Ostres! Gràcies per avisar, m’havia oblidat.
Ara ja està posada.
Salutacions!
“Brunelesqui y los ladrillos contrapeaos” Una frase que m’encanta de la gran pel·lícula “El milagro de P. Tinto”. Quan vaig arribar a Florència vaig mirar de seguida la cúpula de catedral per veure’ls 😂
Es veu un bon italià, però tampoc com per anar corrents a reservar taula.
Salut!
Just com ho dius… És un lloc petit i acollidor, però no objecte de desig.
I potser li manca l’alegria una mica estil «desordre» que caracteritza altres italians com Bacaro.
Salut!
Doncs jo, com a bona “stalker” teva, hi vaig anar dimarts per casualitat (venia de córrer al Correllengua agermanat, que va acabar a la plaça del Born; teníem gana i em vaig recordar que acabaves de comentar-lo). I la veritat és que no em va fascinar, tot i que crec que vam triar malament, en part perquè, com que vas dir que la pasta no era res de l’altre món, vam demanar tres primers i no la vam encertar.
La mortadel·la a la brasa no em va agradar; li vaig trobar gust de frànkfurt.
La stracciatella amb speck: massa dolça la primera i massa salat el segon (però no sé per què coi no recordo que NO m’agrada la stracciatella).
I els cocoli amb gorgonzola i speck, que van arribar en tercer lloc, doncs era massa pa i massa contundent.
Val a dir que la meva companya va quedar més contenta que jo, que el lloc és molt bufó i la cambrera molt atenta. Jo crec que, com que no conec ni Xemei ni Bacaro, potser hauria hagut de demanar una pasta.
Ara em sento culpable 😅.
La pasta era correcta i sense la comparació amb els meus desitjats Bacaro i Xemei, es pot dir que bona. Per tant, crec que l’haguessis trobat prou bé.
A mi la mortadel·la em va agradar, però he de confessar que m’agraden els frànkfurts… quasi mai en menjo, però si algun dia, compro algun (tinc una carnisseria alemanya artesanal relativament a prop), els gaudeixo..
I el speck, que no vaig tastar, sempre he dit que és pernil salat, però els italians es pensen qui sap que tenen. Amb uns italians que tenim una certa relació, un dia em van preguntar si m’agradava i educadament vaig dir que sí… de fet sempre l’havia utilitzat per determinats sofregits…. I ara cada cop que venen a Cambrils, ens porten speck i feina en acabar-lo per salat.
I un dia ves a Xemei o Bacaro… és un altre món.
Salutacions!