En aquest pòdcast, i a manera de diàleg amb un «robot IA», vull comentar alguns temes: el perquè tinc una web, el perquè del fracàs de molts que volen seguir aquesta línia, així com el meu raonament de per què cal mostrar el tiquet.
I també com m’agrada ser tractat als restaurants, el tema de la llengua i la visió del servei, que sembla ser un problema de difícil solució.
Més reflexions: necessitat de mostrar el tiquet i com m’agrada ser tractat en un restaurant

Aquest 2024, i tal com ja vaig «amenaçar», vaig decidir que amb periodicitat mensual, escriure, uns posts de reflexió, parlant de temes lligats al món de la restauració, però des del punt de vista de client anònim i aficionat a aquest món.
Cada una de les reflexions, vindrà complementada amb un pòdcast. De fet, l’eix principal és el pòdcast i aquí em limitaré a la transcripció escrita.
Tot seguit la reflexió en forma de diàleg, parlant de diferents aspectes. Més avall trobareu la transcripció escrita.
Atenció, els primers segons del pòdcast, us posen un ANUNCI … És el que té utilitzar plataformes gratuïtes 🤷🏻♂️
Tot seguit la transcripció del post:
Parlaré en aquest pòdcast, del perquè tinc una web i m’agrada parlar de restaurants , del fracàs de molts que volen seguir aquest camí amb objectius ben discutibles, del meu convenciment del fet que cal mostrar el tiquet…
I també de com m’agrada ser tractat als restaurants, el tema de la llengua i la visió del servei, que sembla ser un problema de difícil solució.
Pregunta 1. Perquè tens una web?
Aquesta pregunta se la fan molts i no troben resposta. És senzill, tinc una web com a hobby, de la mateixa manera que un altre li pot agradar pintar o sortir en bicicleta…
I potser perquè la majoria de gent que escriuen de restaurants, tenen algun desig ocult, fa que no entenguin que pugui fer això per hobby.
De fet, la vaig començar fa més de 10 anys, per pura comoditat. Treballant en el món de la informàtica, va coincidir en l’aparició dels blocs i vaig pensar «ho provaré» com tantes coses he provat…
I així m’estalviava aquelles demandes d’amics i coneguts, que assabentats que jo anava sovint a restaurants de Barcelona, tot i que en aquella època vivia a Sabadell, em demanaren «un lloc per anar a sopar a Barcelona» i molts cops afegint «envia’m un mail o un SMS»… eren temps d’SMS…
I vaig pensar, si tinc un bloc, els diré «mireu allà»… i així va començar. I de mica en mica va anar creixent, sense preocupar-me del seu abast, ni del disseny, fins que un dia vaig adonar-me, que el seu àmbit, anava més enllà dels «amics i coneguts»… Aquesta és la història, fins a arribar al punt actual.
Pregunta 2. Has mencionat desig ocult. Pots ampliar?
La gent que dedica esforços al tema de difondre restaurants, ja sigui escrivint cròniques, que de fet en quedem pocs, o a fer vídeos a tiktok o a Instagram, esperen en general, alguna recompensa.
Alguns aspiren al fet que ells fitxin algun medi, però en més d’un cas, l’objectiu final és menjar gratis. Curiós la passió que provoca a la gent menjar gratis. I ja parlo en general… tu fas una presentació del que sigui i si anuncies canapès dupliques o tripliques l’audiència. I estem en un entorn, que els que aspiren a això, no és pas que passin fam.
El mes anterior ja vaig comentar un cas d’algú que manifestava fa anys i existeixen proves a l’històric de la meva web, no poder pagar restaurants, tot i tenir una feina que crec era bona. I manifestava que volia aconseguir anar gratis… després vaig descobrir que era un garrepa total. Però amb esforç i s’ha de dir que és una persona prou intel·ligent, ho ha aconseguit, llepant tot el que ha calgut … Però per cada un que se’n surt, hi ha 100 que fracassen i és que molts no tenen cap mena de possibilitat.
Pregunta 3. Com es detecta el fracàs…?
Només cal estar atent a les xarxes… gent que comencen amb una gran il·lusió, pensant que inventen la sopa d’all… molts cops sortint de facultats de comunicació o per l’estil. Es presenten com prescriptors de restaurants i fins i tot fan una inversió en el tema pagant les primeres visites … Es mostre com excitats, compulsius, posen likes a tothom, comentaris i veuen que no creixen… passen uns dies i ja oculten els likes, perquè no pots anar oferint «col·laboracions», que és la forma fina d’intentar menjar de gorra a canvi del seu reportatge, quan tens 100 likes per fotografia, parlo en el cas d’Instagram.
Els seguidors rai, perquè es poden comprar, però comprar likes per cada post, que també es pot, ja és més feixuc i es nota més… I molts d’ells, passats uns mesos, ja perden força i molts desapareixen o queden inactius…
Pregunta 4. De sempre has insistit en que quan es publica un restaurant, cal mostrar el tiquet…
Sí i és que em sembla obvi. És un dels punts que interessa més a la gent. Ja deia en un pòdcast anterior, que si un dia m’oblido, no passen 30 minuts que rebo avisos a l’estil «t’has oblidat el tiquet».
Per a mi el tiquet, és una mostra que vols compartir les sensacions en un restaurant i una de les sensacions és el tiquet. I tinc proves que és un punt d’interès. Jo no tinc costum de repassar els tiquets abans de pagar, llevat que vegi una discordança entre el que jo imaginava pagar i el total del tiquet.
Ja he mirat la carta i al ser del segle passat, encara tinc vigent allò que ara diuen és obsolet i s’anomenava càlcul mental… 😉.
Però en els comentaris de les publicacions, trobareu gent que s’adona que el cafè és car o que s’han deixat de cobrar no sé què…
Però mostrar el tiquet, cal fer-ho com a pura informació. Que tampoc és cap garantia per la veracitat de cap crònica, perquè el tema tiquets simulats existeix i el tema de mostrar el tiquet, tampoc és garantia que s’hagi pagat.
Pregunta 5. Tiquets simulats dius?
Això ho vaig descobrir de casualitat. Un dia vaig anar a un restaurant amb què tenia molta relació i va pagar un meu amic i no vaig gosar a dir deixa’m el tiquet. I en publicar, un hater entranyable que sempre em deixava anònims, va deixar comentaria a la web a l’estil de «mira… allà el conviden perquè són amics».
Em va saber greu pel restaurant i com el tenia a prop de casa, vaig passar, i amb timidesa, els vaig explicar la situació i a veure si em podien fer un duplicat… Pensava que em dirien que no era possible i em diuen «cap problema, serà més fàcil fer-lo de nou… ens dius que vas prendre?». I ja vaig veure que era una cosa fàcil per ells, tot i que no sé com ho lliguen amb la comptabilitat.
I quan ho vaig comentar amb gent, em van dir que no era cap cosa rara. I de fet, curiosament al cap d’uns dies, va aparèixer una crònica d’un dels meus crítics víctima, que mostrava un tiquet del dia de la preinauguració d’un restaurant, en la que òbviament ningú pagava… Vaja, que és un fet malauradament freqüent.
Pregunta 6. Canviant de tema. Com t’agrada que et tractin en un restaurant?.
Aquest tema és delicat…. El tracte, m’agrada proper i natural… Ni «hola chicos» tan freqüent avui el dia, però encara menys el Caballero, que aquí a Catalunya m’ofèn bastant… Entenc que en altres zones pugui ser normal, però no pas aquí.
També aquí a Catalunya, vull viure en català. Tocant de peus a terra, entenc que és una lluita difícil i accepto que cada un parli l’idioma que se senti més a gust, però no accepto haver de canviar el meu, perquè el migrant de torn, que viu i treballa a Catalunya, no li doni la gana aprendre que vol dir «aigua» per dir un exemple. O com aquells que t’ho repeteixen en castellà com si et corregissin…
Jo em sento incòmode parlant en castellà. De veritat que m’he de sentir incòmode, per què la persona que viu i treballa aquí, no li dona la gana d’aprendre les 40 o 50 paraules pròpies de restauració per entendre la meva comanda? I compte que algun o alguna, principalment de països de sud Amèrica, sembla que s’ofenguin i tot i de fet hauria de ser per ells més fàcil adaptar-se per la semblança d’idiomes, que no pas amb migrants de països més exòtics.
Per mi aquest és també un punt clau en el tracte. Em sentiré més a gust amb un tracte en català, puc acceptar que cada un parli el seu idioma respectant el de l’altre. Que hi ha algun que sembla que les molesti pel seu llenguatge no verbal… I encara no m’he trobat en cap lloc que no m’entenguin de res en català i de fet no ho acceptaria.
Pregunta 7. Consideres important el servei en un restaurant en relació a la cuina?
Molt important i quasi et diria que per mi ho és més, atès que els llocs que vaig, el nivell de cuina ja és prou alt. Com he dit més d’un cop, vigilo on entro.
Llavors, atès que la cuina sol oferir bon nivell, és el servei que decantarà la balança en la pregunta clau que un es fa en sortir: «Tornaré?».
I això sembla costi d’entendre al sector de restauració. Un servei hàbil pot salvar un mal dia a la cuina i un servei penós pot emmascarar una bona tasca de cuina.
De més d’un lloc he sortit dient «no tornaré» per culpa de servei poc agradable.
Pregunta 8.Penses que el tema servei és dolent a Catalunya o és un fenomen global?
Penso que a Catalunya i en concret a les grans ciutats i zones turístiques, el servei pot arribar a ser lamentable.
Però quan viatgem, el servei que trobem sol ser millor. I puc parlar de diferents regions d’Espanya, de França i d’altres països. És un tema que ja fa uns pocs anys que li donem voltes.
Pregunta 9. Alguna solució?
Crec que l’única solució, és dignificar la feina de cambrer i això implica uns sous superiors. I no vull dir pas que si cobren més treballaran millor, sinó amb uns sous dignes, es podrà seleccionar i evitar tota aquesta tropa que fan feina de cambrers sense cap formació, ni un mínim de voluntat ni de sentit comú.
Molts dies passejant per Cambrils, em vaig fixant en el tipus de servei que hi ha als restaurants de primera línia, quan encara no ha començat la feina. I veus el posat i l’estil i ja et dius «aquí no entro».
Però clar, apujar els sous dels cambrers, vol dir augmentar els costos i en conseqüència apujar preus. I no sé si aquesta solució és vàlida… de veritat que no ho sé.
A més preu, menys públic i jo seria segurament un dels desertors perquè vaig més als restaurants com acte social i per a donar vida a aquesta web… Vaja, el hobby que comentava al principi i si un hobby és massa car, cal buscar un altre.
Pregunta 10. Alguna reflexió més?
No, per la meva part ho podem deixar tancat aquí. Gràcies per haver-me escoltat o llegit i en principi fins el proper pòdcast del mes de juliol.
Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?
Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.
Totalment d’acord amb tu…m’agrada molt llegir-ne,encara que després no vagi al restaurant.
A banda, algún cop has sumat el ticket?…hi ha programes per restauració que permeten afegir un % aleatori a la suma final:plats correctes,preus correctes,suma final incorrecta.
Gràcies pel blog.
Bon dia!
Mai havia sentit parlar d’això!
Però miraré algun tiquet a veure si passa. El que no sé és com s’excusen si algú ho descobreix i els hi diu 🤷🏻♂️
Salutacions!
Hola Ricard,
Pel que fa al tema servei, estic totalment amb tu. Precisament acabo d’arribar d’un viatge d’un mes pel nord d’Itàlia, país que visito sovint, tot recorrent zones poc i molt turístiques, i el tracte als restaurants, en general, és molt més amable i professional que el de casa nostra, cosa que em dol profundament. Cal dir però que parlo bastant bé la seva llengua, cosa que fa que, moltes vegades, no se n’adonguin que no sóc italià. No sé ben bé què passaria si no fos així. Cal tenir també en compte que procuro sempre visitar els restaurants que tenen la carta només en italià, o que ni tan sols tenen carta escrita, que solen ser els més autèntics.
Una abraçada i endavant…
Hola, Josep Maria,
Veig que tenim el mateix punt de vista.
Nosaltres just tornem ara d’un HomeExchange a Copenhaguen i les mateixes sensacions de bon tracte, tot i la barrera de l’idioma.
Jo parlo anglès, però com sempre ha estat en l’àmbit tècnic, a la que surten noms d’aliments vaig perdut. Però, tot i això, tracta més correcte i professional del que trobes en molts llocs propers.
I parlant de FR, que domino l’idioma, sempre tracte afable.
No sé què ens passa aquí, que hàgim caigut tan baix en molts llocs.
Una abraçada!
Totalment d’acord i en especial en la necessitat de publicar tiquet i amb el tema de l’idioma quan estem aquí a Catalunya.
Abraçada!
Hola Carles,
El tema de l’idioma, ja cada un el veu segons la seva ideologia, però el tema de veure el tiquet, em sembla de calaix, per veure la realitat del que et pot costar anar allà. Que de fet, és el que a la majoria de gent interessa!
Abraçada!!
Ricard,
Molt d’acord amb el tema del catal’a i de la qualitat del servei que rebem a casa nostra. A banda dir-te que després de molt anys de coneixença encara em sorprèn el teu sentit de l’humor.
Enhorabona,
Joan
Ostres Joan,
Quina alegria veure’t per aquí!
Ja saps que en el tema sentit de l’humor, els dos hem estat sempre avançats… tot i que no a tothom li fa gràcia l’estil.
Una abraçada!
Fa anys que et segueixo i comparteixo la major part de les vegades els comentaris que fas dels restaurants que ja conec o que hi vaig a partir de la teva crònica. En aquest post veig que no fas referència a la distància de les taules ni al soroll, però sí que ho has comentat en repetides ocasions. Entenc que és un oblit. Respecte a aquests dos fets t’envio uns comentaris i reflexions en la publicació del restauran Contracorrent del qual has fet una bona crítica recentment i que no em quadra amb el que postules.
En aquest postcast he tocat uns temes i no ha tocat el de les taules que pot ser motiu d’un altre…
Em sap greu el tema que em comentes de Contracorrent i que ja t he contestat allà.
Gràcies per passar per aquí !
Hola Ricard,
comparteixo totalment el que dius de l’idioma, ens ha d’atendre en el nostre. Si van a franca o alemanya, per posar dos exemples, prou que s’espavilen en aprendre la llengua del país, per que si no no els entén ningú, per tant aquí no si val allò de que en castellà tots ens entenem. Si no el parlen, que no ens facin canviar de llengua si no que atenguin al públic que estiguin preparats. Cessió 0
Per altra banda al nostre petit país tenim excel·lents escoles d’hostelería, conec bé la de Sitges, per tant el servei hauria de ser en molts casos molt més correcte i eficient, però els bons professionals es fan pagar i en zones turístiques sembla que tothom estigui preparat per servir plats i begudes per pocs diners i això com no pot ser de cap altra manera es nota.
Felicitats una vegada més pels teus comentaris i podcast.
Gràcies per les teves paraules!
Totalment d’acord amb el que dius.
Salutacions!
Bon dia,
Crec que podrien incloure en les teves valoracions i comentaris el tema de la llengua : retolació, carta i menú en català`, se’t parla i t’atenen en català? Hostilitas que hi hagi, llocs que no t’entenguin o “en castellano” cada dia més habitual.
Sí, totalment d’acord. Aquí he fet un popurri de coses tractant diferents temes, però aquest requereix un monogràfic per ell sol.