QuèFEM, és el suplement de divendres de La Vanguardia, on vaig començar a col·laborar fa temps. Tot té un principi i un final i ja no em ve de gust continuar.   

Suplement QuèFEM

de La Vanguardia
Fins aquí ha arribat l’aigua 🙂

Abans d’entrar en quins són els motius, vull deixar clar que mai m’he trobat del tot còmode publicant en el QuèFEM. He publicat una cinquantena de llocs, però mai m’heu vist pregonant per les xarxes… “Mireu, mireu quin restaurant publico al QuèFEM!!”. Com a molt, en un parell o tres d’ocasions, al veure que em referenciaven els del restaurant de torn,  m’he limitat a compartir per cortesia. Però mai m’he sentit del tot còmode al QuèFEM.

Com va començar la col·laboració ?

Un dia vaig rebre un mail, proposant-me d’escriure al QuèFEM. I els vaig dir que no ho veia possible. És ben sabut que només s’accepten escrits positius o encara millor, molt positius. I en el meu cas, que sempre descric la realitat, això em resulta una mica difícil. Però en una trobada, amb qui llavors era director, em va convèncer dient que jo podria escollir els llocs. I vaig pensar que era una oportunitat per parlar de  restauranats que s’ho mereixien i en canvi eren poc coneguts.

També vull deixar clar que no hi ha hagut cap enrenou, més enllà de diferències d’interessos en algunes ocasions. He proposat llocs al QuèFEM (fins i tot ells m’han proposat algun), que quan he anat i pagat, he vist que no podia fer una crònica de ficció dient que tot era una meravella. I llavors he avisat, de que no presentaria la crònica, perquè no l’acceptarien. I evidentment he perdut la compensació econòmica corresponent i l’abonament del tiquet.

Però això pel QuèFEM tampoc és cap problema, doncs si el lloc els interessa, envien a qualsevol altre «col·laborador» i en poques setmanes, apareix la crònica en que tot és guai.

Algun petit desencontre anecdòtic …

També he de dir que en alguna ocasió, m’he incomodat. En concret recordo un dia que vaig publicar un restaurant de referència a BCN i va aparèixer al QuèFEM, envoltat d’altres cròniques, que més que cròniques eren publi reportatges. Us heu fixat que sempre hi ha una pàgina que en el seu peu o lateral, «parla» d’un vi d’una determinada distribuïdora?. Doncs com dirien en castellà «pos_eso». Potser aquell hagués estat el moment de dir prou…

QuèFEM adeu

Però tot això no deixen de ser anècdotes i globalment no tinc queixes del tracte.

Mai m’ha preocupat la compensació que oferix el QuèFEM…..

En els darrers temps i degut a dificultats econòmiques del sector editorial, han anat disminuint els seu pressupost i per tant les compensacions per cada crònica.

Per la meva part, mai he posat cap problema en el que paguin o puguin pagar. Si publico sense remuneració a la meva web, també puc fer-ho en un mitjà extern. I em va passar pel cap fer una  contra proposta.

Els vaig dir que preferia no cobrar res del QuèFEM , però a canvi volia algunes garantia. Bàsicament demanava que el període  de temps entre que entrego la crònica i quan la publiquin, sigui raonable. Darrerament hi han hagut retards de 6 (SIS) mesos… Vaja que em mostro a les cròniques menjant carxofes a l’estiu, tomàquets en ple hivern i calçots al mes d’octubre…

Els del QuèFEM, van respondre per mail a la meva oferta, tirant pilotes fora i donant-me la tarifa que em pagarien, quan ja havia dit que no volia cobrar. I em vaig dir..

Bueno, pues molt bé, pues adios…. 🙂

I fet al meu estil…. Ni els he contestat, ni els aviso. Si llegeixen les xarxes, ja es donaran per assabentats. O si veuen que no els envio res més, ja ho deduiran. I si pregunten, els enviaré un link a aquest post

No és cap rabieta amb el QuèFEM, sinó una decisió. He esperat a fer-ho públic, després  de la publicació del darrer restaurant que tenia pendent. No volia que l’eliminessin i la gent de Belmonte quedessin desil·lusionats. Pels mal pensats, els pagaments els fan a posteriori de la publicació, que seria a finals d’octubre 🙂 Vull dir que no he esperat a cobrar!.

I acabo dient que entenc que pel QuèFEM, siguin prioritaris els publi-reportatges o els reportatges ensucrats, que de rebot poden reportar publicitat. Però en cap cas vull, sentir-me utilitzat, veient que em publiquen el dia que no tenen res més. I menys que els lectors, m’imaginin menjant calçots al mes d’octubre, carxofes a l’estiu o tomàquets en ple hivern.