San Kil. Un bon exemple de continuitat familiar

San Kil és un dels restaurants de cuina coreana més antics de Barcelona. Ara el porta el fill dels fundadors, després d’una trajectòria per diferents restaurants de prestigi. Un lloc molt interessant si teniu curiositat per aquesta cuina, aquí reinterpretada amb ingredients i sensibilitat del territori.

Fa molts anys que conec San Kil, de quan —si no vaig errat— era pràcticament l’únic restaurant de cuina coreana a Barcelona. Diria que hi vaig anar un parell de vegades i, com passa amb tants llocs en una ciutat amb tanta oferta, va acabar quedant a la carpeta dels restaurants oblidats.

No fa gaire, però, vaig saber que el projecte havia canviat de mans. Els fundadors s’han jubilat i ara qui n’ha pres el relleu és el fill, després d’haver-se format en cuina i d’haver passat per diferents restaurants, alguns d’ells de força prestigi.

Partint de les seves arrels coreanes, ha actualitzat la proposta del restaurant incorporant ingredients del territori i reinterpretant plats tradicionals. Una cuina que combina la memòria d’origen amb el context en què ha crescut, perquè ell és, al cap i a la fi, un català de pares coreans.

Ja us avanço que els plats ens van encantar. I a la secció de conclusions i reflexions comentaré també alguna oportunitat de millora.

Que ofereix la carta de San Kil

Quan arribes, et porten la carta amb una oferta prou àmplia i amb moltes coses que imagines atraients. Potser a la foto no s’aprecia prou bé, però la carta es presenta sobre una tauleta de fusta amb un clip superior que subjecta el full amb els plats. Ho comento per donar peu a una anècdota que explicaré.

Atenció: La fotografia que mostro és de la versió en castellà, tot i que a la web la tenen també en català. Ho comento perquè ja sé que sempre hi ha qui, davant d’una crònica gastronòmica, només troba interessant aquest detall, per acabar fent el trist comentari «doncs no hi anirem». Com jo ja portava la carta apresa de la web, ni em vaig fixar en la de paper i m’he adonat ara en publicar.

La gràcia és que el full estava tan ben col·locat i era tan fi que no ens vam adonar que a sota n’hi havia més 😂. De fet, ho vam descobrir quan va arribar el moment de les postres. Ens van tornar a deixar el mateix suport sobre la taula i, en no trobar cap apartat de dolços, ja estàvem a punt de preguntar. Però amb l’ungla vam aixecar el primer full… i van aparèixer la resta: un amb l’oferta de BBQ coreanes(*), que tenia molt bona pinta, i un altre amb les postres, cafès, algun digestiu i fins i tot un Tokaji!

(*) BBQ coreanes: consisteix a cuinar la carn directament a la taula sobre una petita graella. S’acompanya de diversos plats petits —els anomenats banchan— amb verdures, kimchi i salses. És una manera de menjar molt social i participativa, en què cada comensal es prepara les seves combinacions. I com podeu veure hi ha diverses opcions, ja pensades per a compartir dues persones a un preu molt raonable.

Que vam escollir

En aquesta ocasió vaig deixar la tria en mans del meu fill, que ell sí que ha estat a Corea i aquests plats li resulten molt més familiars que a mi. I a més, jo no tinc problema amb cap plat!

Per començar, i per compartir, vam demanar unes croquetes San Kil de kimchi i unes empanades casolanes farcides de magre de porc, shiitake i fideus de moniato.

Tant les croquetes com les empanades ja deixaven veure el nivell de la cuina i ens van encantar. Tot seguit van arribar uns fideus de moniato saltats amb soja dolça, verdures i vedella marinada.

A mi em van entusiasmar, tot i que cal dir que la textura característica d’aquests fideus —una mica més elàstica del que estem acostumats— pot sorprendre o no ser del grat d’algun paladar.

I ja per acabar, el secret ibèric picant, acompanyat de ceba tendra, espàrrecs bladers, carabassó i crema de carabassa. Un plat generós per la quantitat, amb secret ibèric de bona qualitat, cosa que sempre s’agraeix. Pel que fa al picant, era molt moderat; de fet, gairebé ni el vaig notar, tot i que també he de dir que soc dels que toleren sense problema els picants més contundents. El vam acompanyar d’un bol d’arròs blanc.

Com a resum, els quatre plats ens van agradar molt i el restaurant va superar clarament les expectatives. Si no fos perquè el tinc a 120 km de casa, seria un lloc per tenir ben anotat a l’agenda per anar amb més freqüència.

Vins i postres 

La carta de vins es presenta en un quadern a part del menú. Hi vaig veure força varietat, tot i que, al meu criteri, amb poca presència de vins de proximitat.

Per a mi, vaig intentar demanar una cervesa que vaig suposar coreana, però la persona que servia no em va acabar d’entendre i al cap de poc em vaig trobar a taula amb una Inedit. Les tenien al taulell en una filera i demanar «la tercera», tot depèn de si es comença per la dreta o per l’esquerra  🤷🏽.

Crec que és el primer cop que dino amb aquesta cervesa, i la situació tenia la seva gràcia després de les meves burles, ja fa anys, a les campanyes que la presentaven com una “cervesa gastronòmica”. Aquelles en què, una mica, es volia fer passar bou per bèstia grossa. De fet, em pensava que ja ni existia!

Pel que fa a les postres, són les que apareixen a la carta que he mostrat abans. De fet, jo n’hauria prescindit perquè els plats ja havien estat prou contundents, però el meu fill va demanar un Bungoppang: un pastisset amb forma de peix, fet amb farina d’arròs i fregit, farcit de xocolata i matcha. Vaig tastar-lo i sorprenentment bo.

Conclusions i reflexions a San Kil

Tal com he anat comentant, els plats ens van encantar i el servei va ser amable i eficaç.

Ara bé, la cuina que ofereixen mereixeria, a parer meu, un relat una mica més ampli. I més si tenim en compte el desconeixement general que encara hi ha aquí sobre la gastronomia coreana.

Potser queda lleig fer comparacions, però aquest restaurant em va recordar un lloc que m’agrada molt de Barcelona: Ginnan. I ho dic perquè hi ha un paral·lelisme interessant: fills de famílies d’origen asiàtic, criats aquí, que parteixen de les seves respectives arrels culinàries, però les interpreten amb el context i els productes del territori.

La diferència és que a Ginnan hi ha una persona a la sala que sap engrescar el comensal, explicar els plats i orientar en la tria. A San Kil, amb una figura similar, el restaurant podria brillar molt més i convertir-se en un autèntic referent. La persona que ens va atendre va ser amable i eficient —cap retret en aquest sentit—, però amb algú que ajudés a contextualitzar els plats i acompanyés el comensal en el recorregut per la carta, el valor de l’experiència pujaria molts enters.

Tampoc vam preguntar gaire, perquè nosaltres no som especialment dialogants quan anem a un restaurant. Però tampoc ho vam fer el primer cop a Ginnan, i allà la iniciativa va venir del cap de sala.

En qualsevol cas, el balanç és clar: San Kil és un lloc molt interessant i que em permeto recomanar. I tot i tenir-lo lluny de casa, no descarto tornar-hi algun dia. I això, en el meu cas, no ho dic pas de tots els restaurants.

 

Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?

Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.

Leave This Blank:Leave This Blank Too:Do Not Change This:

Your email: