Taktika Berri. Aquest cop va anar millor

Taktika Berri és una institució de la cuina basca a Barcelona: a l’entrada, la clàssica barra de pinxos que provoca cua cada vespre i a l’interior, un restaurant de tall clàssic on es pot seure i sopar amb tranquil·litat.

Des de l’any 2012 que no havia tornat al Taktika Berri, i no pas per nostàlgia. L’última vegada va ser, diguem-ne, una mica catastròfica. Tot va començar amb una reserva que es va perdre misteriosament, cosa que ja va marcar el to de la vetllada. Ens van col·locar, gairebé en pla favor, en una taula enganxada a la barra, amb aquella mirada despectiva que posa en dubte si realment havies reservat o si ets un d’aquells clients barruts que juren haver-ho fet per aconseguir taula.

A partir d’aquí, i seguint el més pur efecte bola de neu, aquella taula va quedar pràcticament oblidada. Des d’allà, a més, sentíem —sense voler— les discussions entre el personal i els propietaris. La cosa va arribar al punt que, per calmar una altra taula descontenta, la persona que semblava manar va deixar anar a la cambrera, amb un to força despectiu: «invítales a algo y ya está». D’aquí en va sortir, de fet, el títol del post d’aquell dia.

Tot això podria haver quedat en una simple anècdota si no fos perquè, als comentaris del blog, va aparèixer un anònim sospitosament indignat amb el que jo havia escrit. A mesura que la cosa avançava, els seus comentaris van passar de l’esgrima verbal a l’insult directe. A mi, aquestes coses sempre m’han afectat poc i no era el primer conflicte que patia.

I d’aquests conflictes sempre he fet conya

Eren temps en què vigilava bastant menys on em ficava i no era estrany que algun fiasco, quan el relatava al blog, acabés generant un petit incendi digital. Però, com gairebé tot, també va tenir la seva part positiva: a petició d’un lector, tot aquell episodi va acabar convertint-se en una col·lecció de sis samarretes —una de genèrica i cinc més inspirades en diferents conflictes gastronòmics. Aquí podeu veure tant la genèrica com la dedicada, és clar, al Taktika Berri. Perquè si alguna cosa he après és que, quan la realitat supera la ficció, el mínim és aprofitar-ho per fer-ne marxandatge 😂. 

Com és que he tornat a Taktika Berri?

Normalment, evito tornar als llocs on he tingut algun conflicte. De fet, l’únic cop que ho vaig intentar —perquè un amic em va citar allà— ens van fer fora 😂. Així que, ja veieu, no soc gaire de segones oportunitats postconflicte.

El motiu principal, aquest cop, va ser purament logístic: havia de ser a pocs metres d’allà just abans de les vuit i, caminant tres minuts, hi arribava. Em permetia sopar a una hora civilitzada, acabar aviat i tornar cap a Cambrils sense convertir el vespre en una odissea nocturna.

Tot i això, no hauria reservat ni de bon tros si no fos perquè, llegint els “ici” a Twitter de l’amic Lluís Bernils, vaig veure que hi havia tornat recentment. I això —aquest petit aval implícit— va ser el que finalment em va fer dir: va, provem-ho un altre cop.

I s’ha de valorar el meu sacrifici, reservant per aquell mètode obsolet en què cal trucar per telèfon, que té el seu mèrit en mi i feia mesos que no feia.

I com ha anat aquesta nova visita?

Diríem que bé. Van trobar la reserva, vam estar ben atesos i els plats van ser més que correctes. Ja entraré en detalls més endavant, però d’entrada podem dir que aquesta vegada el Taktika Berri no ens va donar cap motiu per a l’ensurt.

El que sí que em va sorprendre va ser la vitalitat del lloc. Just abans de les vuit del vespre —l’hora d’obertura— ja hi havia cua a l’entrada. Són tots aquells que volen aconseguir lloc a la barra de pintxos, que continua funcionant a ple rendiment, fins al punt que per arribar al menjador del fons és gairebé una gimcana, molt a l’estil d’alguns bars de Donostia.

El menjador, per la seva banda, manté un aire clàssic, amb cadires còmodes i una decoració atemporal que no necessita reinventar-se cada temporada. I el més revelador: es va omplir completament. En un dimecres de gener, això ja és gairebé un petit miracle gastronòmic. Suposo que el fet de tenir uns preus moderats hi ajuda, però no deixa de tenir molt mèrit.

Què ofereix la part de restaurant?

Deixant de banda la zona d’entrada —on s’exhibeixen uns pinxos d’aspecte ben temptador —, nosaltres ens vam centrar en la part “seriosa” del local: el menjador i la seva carta, que també tenen publicada a la web. Tot seguit us deixo un fragment d’aquesta carta, perquè us feu una idea de per on van els trets… i de com, més enllà de la barra, aquí encara ofereixen plats senzills i clàssics de la cuina basca.

Que vam demanar a Taktika Berri

Vam començar amb tres plats per compartir: les croquetes de pernil, les anxoves i la truita de bacallà. Les croquetes, força bones, clàssiques i amb gust clar de pernil, sense invents estranys. La truita de bacallà, correcta i ben feta, i si mires el preu (10 €) i el que costa avui el bacallà, surt força ben parada en relació qualitat-preu.

Com a plats principals, jo vaig optar pel bacallà fregit, mentre que el meu fill —en un exercici de regressió gastronòmica cap a la infantesa— va demanar el llom arrebossat amb pebrots, que va defensar amb un entusiasme que gairebé feia enveja.

Vins i postres a Taktika Berri

Per una vegada vam passar de l’aventura de les copes —la idiosincràsia del lloc no convidava gaire a experiments— i, sent cuina basca, vam anar a tret segur amb un xacolí de Getaria. En tot cas, ofereixen una carta amb varietat, tot i que no gaire extensa.

Pel que fa a les postres, l’oferta era cantada i molt clàssica. Es va triar la coca de llavaneres, que vaig tastar i que, s’ha de dir, estava força bona. Sense sorpreses, però ben resolta.

Conclusions i reflexions

La part interior de Taktika Berri —és a dir, el restaurant— és de tall clàssic, amb públic igualment clàssic. És un detall menor, però feia temps que no sentia demanar un vi amb aquell entranyable “traiganos un Ribera”. Segurament, com sol passar, jo devia ser dels més veterans de la sala… però mirant al voltant, jo em sentia gairebé jove 😂.

Tal com ja he comentat, els preus de la carta són molt amables i permeten, en taules més grans que la nostra, compartir alguns plats —normalment menys que el nombre de comensals— i després anar a un principal. Fins i tot vam veure taules d’aspecte benestant intentant substituir els entrants amb pintxos de la barra. El cambrer els deia, amb poca convicció, que no era possible… però al final ho acabaven fent, amb el corresponent tràfec de gent amunt i avall entre taules.

Sempre acostumo a classificar els restaurants en dos grans grups: aquells que ofereixen un nivell de cuina que a casa no podem assolir —sigui per tècnica o per producte, i quan dic tècnica no em refereixo a jocs de mans ni artificis— i aquells on els plats són perfectament reproduïbles i millorables a casa, i on vas més aviat com a lloc de trobada amb amics o família, que no pas per la cuina.

Taktika Berri entra clarament en aquest segon grup: cap dels plats que vam menjar és especialment difícil de superar a casa. I que això no s’interpreti com una crítica dura, perquè si ens poséssim a fer llista trobaríem molts llocs on el menjar és directament deficient o procedeix d’enèsimes gammes. Aquí, com a mínim, tot és honest i correcte. I com a prova, reitero que cada dia es forma cua per entrar 😅.

Finalment, si voleu rebre un e-mail d’avís a cada nova publicació?

Al facilitar el meu correu, consento el tractament de les meves dades. Restaurantscat.cat tractarà les seves dades amb la finalitat gestionar la seva inscripció al bloc, per mantenir-lo informat sobre les nostres notícies i novetats. Pot exercir els seus drets d’accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició, tal i com informem a la nostra Política de Privacitat i Avís Legal, que podeu consultar al botó inferior.