La Perla. Lamentant la pèrdua d’en Ramon Serra

La Perla. Avui el post, no descriurà cap àpat. Pretén ser un homenatge, tot i que no se’m donen gens els obituaris,  al Ramon Serra cuiner i propietari de la Perla.

Justament fa pocs dies, ens vam assabentar de la pèrdua d’en Ramon Serra, ànima i cuiner d’aquest local. NOTA: La foto que inclou aquest post, ha estat capturada de les seves publicacions a les xarxes.

Una gran persona, sempre darrere la immensa barra de La Perla, mostrant la seva passió per la cuina catalana i totalment allunyat, per no dir contrari, de les propagandes, de la fama i defugint totalment qualsevol show mediàtic.

Ha estat un mestre de la cuina catalana clàssica, autodidacta i cuinant per pura intuïció. I sempre amb producte de primeríssima qualitat, fet que provocava que La Perla no fos ni pugues ser, un lloc econòmic. Cuinava per la seva clientela fidel, que el venerava.

Realment trobarem a faltar a Ramon Serra i la seva personalitat, però La Perla continuarà oferint les seves meravelles. Fa temps que els seus fills, treballen braç a braç amb ell i han adquirit el seu savoir faire.

Misteris de la restauració a BCN

La Perla, tot i el seu gran nivell, és com si estigués silenciada i és que avui en dia, funcionar al marge dels corrents de moda i no riure-li les «gràcies» a qui cal, té els seus peatges. No és pas l’únic restaurant de BCN, que pateix una certa «marginació», però l’exemple de La Perla és dels més flagrants.

Ramon Serra i la seva Perla té un grup de fans a mort. Però són/som, gent que estimem la gastronomia i en concret el vessant clàssic de cuina catalana. I per aquest motiu, mai els ha faltat clientela, ni els continuarà faltant.

No obstant això ens ha estranyat, el poc ressò que hem vist per les xarxes, lamentant la pèrdua de Ramon Serra. I ens contrasta amb altres casos, en què tot el «gremi» de restauració, plorava a llàgrima viva, tot i que alguna sembles de cocodril.

Que cal fer actualment per gaudir de ressò mediàtic

Actualment, en el món de la restauració, la qualitat no és suficient per assegurar l’èxit mediàtic. I fa que ens trobem amb restaurants, que tot i tenir una trajectòria impecable i oferir producte de qualitat, no brillen perquè no han estat protegits pels Déus.

Podríem parlar de moltes religions i en conseqüència de Déus, però ho simplificaré en tres

El Déu dels diners

Amb una inversió, molt inferior al cost d’un «interiorista», s’organitzen campanyes mediàtiques que aconsegueixen notes de premsa i algun article dels «gurus» gastronòmics dels principals diaris i el restaurant comença a «brillar». I amb unes quantes invitacions, es pot fer bullir l’olla sense gaire despesa.

I de la mateixa manera que la «brillantor» atreu els insectes, el lloc es nodrirà d’un públic que se sent atret per aquesta «llum». La majoria d’ells, sense personalitat gastronòmica, faran de simples repetidors de la campanya, pensant que qualsevol s’atreveix a contradir als «gurus», que ja de petits mostraven paladar privilegiat.

Aconseguir algun efecte Pigmalió

Cal només que algú conegut a les xarxes i amb un bon seguici, se li posi al cap que determinat restaurant és una «meravella». Llavors tot el seu seguici, començarà a viralitzar el mateix i alguns dels més fidels, generaran més efecte Pigmalió. I ja tenim un «ha nacido una estrella».

Puc posar exemples: a molts ens encanten els entrepans que podríem anomenar «guarros» en el sentit que contenen barreges impossibles, que de tota la vida se n’han fet en bars de polígon. Però si avui en dia, ho comença a fer qualsevol bar «reconvertit», les xarxes poden elevar-ho a un «must» gastronòmic.

O un fricandó de tota la vida, que aprofitant que hi ha tota una generació que mai ha tastat un fricandó casolà, el fa algun cuiner «afortunat» i sembla que s’acabi el món al voltant d’aquest plat i el cuiner.

El Déu de llepar culs

Aquest és el que tot i tenir menys resultats, pot arribar a funcionar. Cal anar fent seguici de personatges claus, deixant missatges de simulada admiració per la seva tasca i la cosa acaba funcionant. I si pot ser referenciant-los, com si hi hagués una certa franquesa.

Atès que normalment aquests «personatges clau», solen anar mancats d’autoestima, o que necessiten alimentar-la, acabaran deixant-se estimar i també començarà a bullir l’olla. I ves que la cosa no s’acabi reconvertint en un efecte Pigmalió.

En fi, segur que us venen al cap, exemples recents de cada una de les situacions que he comentat.

El perquè d’aquest post dedicat a Ramon Serra

Tot i que aquestes reflexions són intemporals, m’han vingut de nou al cap i les vull compartir ara quan ens ha deixat el Ramon Serra. I precisament perquè he trobat a mancar en el sector de les xarxes lligades al món de la restauració, les mateixes mogudes de condol que s’han originat amb altres pèrdues del sector.

I aquest ha estat el motiu, de fer una reflexió de com «convertir-se en mediàtic» en el món actual on el el fet de viralitzar, té tanta importància.

Finalment i en nom dels companys de 3(o+)aTaula, lamentar profundament aquesta pèrdua. DEP Ramon!